Una pandèmia de lliçons
El covid-19 ens farà plorar moltes morts. Així i tot, també ens hauria de permetre celebrar-ne almenys una: la mort d'una doctrina neoliberal que, durant massa temps, ha sigut l'hegemònica i ha influït de forma decisiva en les polítiques d'arreu del món. Una doctrina que ha treballat incansablement per reduir el pes de les administracions públiques a la seva mínima expressió al mateix temps que les ha incentivat a cercar el màxim creixement econòmic i a reduir el pes del bé comú. De ben poc han servit les alertes que, des de l'esquerra socialment i mediambientalment compromesa, hem enviat respecte als costos socials i els riscos globals que tot plegat comportava.
Ha calgut una crisi d'aquesta magnitud per fer obvi que les retallades en els serveis de Salut no eren una bona idea i per evidenciar que les cadenes globals de valor sustentades en un transport intercontinental que no inclou el seu cost mediambiental són enormement fràgils.
Avui dia, fins i tot els més neoliberals demanen la intervenció dels estats. Però s'equivoquen si pensen en una mena de parèntesi en el qual l'estat socialitzi les pèrdues d'aquesta crisi i, un cop s'hagi superat, es torni allà on érem. Això suposaria no haver après res d'aquesta tragèdia i afegiria doble càstig a les víctimes del covid-19 i a les seves famílies. Seria malbaratar l'esforç individual i col·lectiu que ha suposat aquest confinament. O, encara pitjor, suposaria passar per alt i no prevenir les pandèmies que inevitablement arribaran si no lluitem més fermament per reduir l'escalfament global.
Mai més cap govern ha d'estar centrat, exclusivament, en maximitzar el creixement econòmic a qualsevol preu sinó en maximitzar el benestar de la seva gent i, en tot cas, treballar per consolidar un creixement econòmic que sigui sostenible. Certament, la prioritat avui és combatre la pandèmia i les seves seqüeles i som conscients que caldrà socialitzar unes pèrdues que són col·lectives. Però socialitzar també suposa distribuir aquestes pèrdues de manera justa; és a dir, amb una contribució molt més gran per part d'aquells que s'apropiaven d'una part més grossa del pastís. Fent-ho així, una aturada temporal de l'activitat no essencial no hauria de comportar pas una recessió, com la que sí que va provocar la distribució injusta dels costos derivats de la crisi financera de 2008.
La UE té avui una oportunitat d'or per actuar correctament i convèncer la ciutadania de la seva raó de ser. Ho pot fer, a curt termini, acompanyant la llibertat d'endeutament dels estats membres amb el compromís de compra d'aquest deute per part del BCE. També, fent permanent la derogació del pacte d'estabilitat i substituint-lo per un de prosperitat que inclogui, entre d'altres, impostos europeus al carboni, a les grans fortunes i sobre els beneficis de les corporacions transnacionals.
Només des de l'autoritat d'una gestió a l'altura dels reptes actuals, la UE podrà consolidar-se i ser, a més, l'àrbitre de la democràcia que ens cal. Perquè és precisament la democràcia la base del projecte europeu. Les actituds autoritàries, les vulneracions de drets fonamentals o els atacs a la separació de poders no hi poden tenir lloc. No hi pot haver excuses o excepcions perquè el que està en joc és la mateixa UE.
La pandèmia vírica ha de ser també una pandèmia de lliçons a aprendre per part de tots els agents polítics i socials. El grup dels Verds-ALE al Parlament Europeu mirarà de ser un alumne exemplar. Esperem que també altres forces polítiques ho vulguin ser, puix que altrament de res ens serviria tenir raó.
