Orlando i els Estats Units de Trump

Omar Mateen, l’atacant de Florida que va jurar lleialtat a l’Estat Islàmic, ha instal·lat Donald Trump a la Casa Blanca, ha tret la Gran Bretanya de la Unió Europea, ha impulsat Marine Le Pen a la presidència francesa i ha sumit el món en una creixent espiral de violència. Als seus 29 anys, Mateen és el Gavrilo Princip de principis del segle XXI, el noi que va fer miques un ordre polític vell i decadent. Com el nacionalista serbobosnià de 19 anys que amb les seves bales va fer esclatar la Primera Guerra Mundial, Mateen ha encès una guspira en un moment d’indignació explosiva.

No cal dir que potser, al final, aquestes sinistres imaginacions meves no seran res més que això, imaginacions. Mateen encara no ha canviat el món; potser no el canviarà mai. Però no hi ha dubte que el tiroteig més greu de la història nord-americana es produeix en un moment d’especial malestar. Tant als Estats Units com a Europa, la frustració política i econòmica ha desencadenat un mar de fons contra l’ statu quo i una aparent predisposició a fer un salt al buit. Washington i Brussel·les s’han convertit en sinònims de paràlisi.

Trump i el Brexit representen una acció -qualsevol acció- per sacsejar les coses. Per als seus partidaris, són el càstig que es mereixen unes elits vanitoses.

A més, per acabar-ho d’adobar, l’islam està passant una crisi històrica. Els sunnites i els xiïtes estan embrancats en un enfrontament molt violent. L’adaptació de l’islam al món modern ha resultat tan vacil·lant i dolorosa que ha engendrat una mena de virus que fa metàstasi i escampa idees violentes, antioccidentals i jihadistes; unes idees susceptibles, pel que es veu, d’atreure Mateen, i també els tiradors de San Bernardino.

El fet que disparés als que es divertien en un club gai fa pensar una vegada més que l’islam i la sexualitat constitueixen un terreny especialment inflamable. La llibertat de costums sexuals occidentals és l’ofensa que més enfurisma una determinada branca de l’islam. I en la confrontació que se’n deriva és on es cova la violència explosiva.

Fa 12 anys que un jihadista holandès marroquí va assassinar Theo van Gogh a Amsterdam perquè havia fet una pel·lícula sobre el tracte que les dones rebien a l’islam; i ara els homosexuals del club Pulse d’Orlando s’han convertit en l’objectiu d’un ciutadà nord-americà d’origen afganès que, pel que sembla, també havia trobat en l’extremisme islàmic la resposta ideològica als seus problemes.

Seria molt maliciós culpar els 1.600 milions de musulmans de tot món d’aquesta crisi de la seva religió. El fet que Trump hagi tornat a demanar, amb la seva habitual autocomplaença, que temporalment es prohibeixi als musulmans no nord-americans entrar als Estats Units és un exemple de la seva política de la divisió, sempre tenyida de violència. Hores després de la matança es va difondre a Twitter que Michael Oren, exambaixador israelià als Estats Units, havia dit: “Si jo fos Trump, faria èmfasi en el nom musulmà, Omar Saddiqui Mateen. Això canvia la raça”. Més tard va dir que això és el que faria Trump, no el que ell havia recomanat.

De tota manera, també és perillós ignorar o menystenir el poder de la ideologia de l’Estat Islàmic, el paper fonamental que ha tingut en els últims atemptats, de París a Califòrnia, i el vincle entre aquesta ideologia i la crisi de l’islam en general. La frase preferida de l’administració Obama per referir-se a aquest flagell - extremisme violent -és tan vaga que esdevé evasiva i buida de significat. Sí, els terroristes jihadistes són extremistes violents, però donar-los aquesta denominació és com definir el nazisme com una reacció davant de la humiliació dels alemanys després de la Primera Guerra Mundial: és veritat, però del tot insuficient.

Mateen ha tornat a demostrar el poder que té la combinació de l’Estat Islàmic i la ideologia de l’Associació Nacional del Rifle. Els Estats Units són el camp d’acció perfecte per als llops solitaris seguidors de l’Estat Islàmic: poden accedir a les armes que necessiten per fer les pitjors atrocitats. Tot i que aquests últims anys l’FBI l’havia investigat dues vegades per possibles vincles amb el terrorisme, fa poc Mateen va entrar tranquil·lament en una botiga de venda d’armes per comprar una arma llarga i una pistola. Des de qualsevol punt de vista raonable, és una barbaritat.

El fusell d’assalt AR-15 de Mateen també va ser l’arma que van fer servir els tiradors de San Bernardino. David Keene, expresident de l’Associació Nacional del Rifle, va descriure aquesta arma com el “fusell que als progressistes els agrada odiar”. En realitat, és el fusell que il·lustra per què les lleis nord-americanes sobre possessió i ús d’armes, sempre massa permissives, fan que la vida humana tingui tan poc valor als EUA. Aquestes lleis són una aberració.

El president Barack Obama ha descrit el tiroteig com “un acte terrorista i un acte d’odi”. Ha deixat clar que desaprova les lleis sobre possessió i ús d’armes. Ha fet una crida a la solidaritat. No ha dit res sobre l’Estat Islàmic, ni sobre la manera com la influència de l’Estat Islàmic al territori sirià i iraquià reforça el poder carismàtic del seu atractiu ideològic, difós des d’allà a través d’internet.

Obama també ha dit: “No fer res activament també és una decisió”.

Sí, no haver fet res a Síria durant més de cinc anys de guerra -i haver permès així que part del país esdevingués un bastió de l’Estat Islàmic, haver contribuït a una crisi massiva de refugiats a Europa, haver consentit matances i desplaçaments a una escala devastadora, haver debilitat el prestigi de la paraula nord-americana al món i haver obert la veda al president rus Vladímir Putin per fer el fatxenda-és el principal fracàs de la política exterior de l’administració Obama.

Ha fet del món un lloc molt més perillós. Confio que tot acabarà bé, però em fa por la victòria de la política de la indignació als Estats Units i Europa.