L’Òscar Ideesnoires s’acomiada de vostès
El submarí va entrar per una gruta poblada de pops i estrelles de mar. De sobte, una densa foscor els va envoltar i l’Òscar Ideesnoires va notar que pujaven. En arribar a un lloc on hi havia llum artificial es van aturar, i així van veure que havien emergit a l’interior de la cova. “Apa, ja podeu sortir. La Palaia mai no falla”: d’ençà que va començar de petita a llegir les històries de l’Anacleto, la Palaia sempre deia aquesta frase. Un cop eren tots a terra, el submarí tornà a submergir-se fins a desaparèixer. Quan es van quedar sols, l’Òscar obrí un sobre que la dona li havia fet agafar tancant-li la mà com quan per timidesa un no vol acceptar uns diners. “Què hi diu, en aquest paper?”, va demanar la Lleona. L’Òscar la va mirar als ulls i tots dos s’adonaren que per primer cop ell la mirava així: “Que som a l’illa de l’esfinx i que si de cas ja tornaran a buscar-nos. Signat, Gratacós”. Es va alegrar molt l’home sense cap que el nou món no s’hagués oblidat de l’alta costura. El gos i el ressuscitat començaren a caminar els primers a la recerca d’una sortida. “¿Us imagineu que, ara que hi hem arribat, tot s’hagi acabat allà fora?”, va dir la Lleona. Ja feia cinquanta dies que no sabien què fer amb les seves vides.
En guanyar l’exterior de la cova, el ressuscitat va xiular molt fort per avisar el grup. “Te raó la Lleona. Com seguirà el món?”, digué el gos. El senyor Bonastre no es va estar de comentar amb molta sang freda: “La gent continuarà barallant-se sense vergonya de remoure problemes particulars mentre hom pateix una epidèmia”. Com tots els ressuscitats, l’Agostinho Acevedo Ferreira ho trobava tot molt relatiu: “Vol dir, senyor Bonastre?” Però el vell veí va insistir: “I tant! No soc jo qui ho diu! És una cita de l’ Èdip rei, de Sòfocles”. Llavors el gos va afegir: “Roda el món i torna al Born”.
Aquella illa salvatge li va recordar al Giscard d’Estany la seva col·lecció de Vida y color, i com que amb aquests cromos havia après els noms dels minerals, les plantes, els animals i les diverses parts de l’esquelet humà, va sentir que no li podria passar res de dolent. Encara no havien caminat uns passos quan es van trobar davant l’esfinx. Era molt gran i tenia el rostre de la mare de l’Òscar Ideenoires. “Com que he vist que no em trucaves avui per felicitar-me el Dia de la Mare, he hagut de venir jo”, va dir l’esfinx. “Quina mare que tens”, li va deixar anar la Lleona. I l’Òscar va afegir: “De pandèmies poden haver-n’hi moltes, però de mares només n’hi ha una”. “Vinga, feu-me ja una pregunta, que encara he d’endreçar la casa”, els va acuitar l’esfinx amb una veu terrible. De seguida la Lleona va aixecar el braç per demanar: “Saps com acabarà això?” I tot seguit va abaixar el braç. “No. Però sí que m’imagino el que passarà quan la gent torni al carrer i no tingui res per menjar”, va sentenciar l’esfinx. Continuarà...