Özil reobre el debat sobre la integració
Tip dels comentaris racistes i del poc suport rebut de la Federació, renuncia a la selecció alemanya
Barcelona“Tinc dos cors, un d’alemany i un altre de turc. Vaig néixer i vaig ser educat a Alemanya. Per què hi ha gent que continua sense acceptar que soc alemany?”, es pregunta Mesut Özil. El futbolista va anunciar el cap de setmana passat que deixa definitivament la selecció alemanya, un mes i mig després que s’obrís un debat al país per la fotografia que es va fer al costat del president turc, Recep Tayyip Erdogan. Una renúncia que va reobrir un debat a Alemanya sobre la integració.
Per més que el ministre d’Exteriors, Heiko Maas, intentés treure ferro a l’afer dient “un multimilionari que viu i treballa a Anglaterra no pot parlar gaire sobre la integració d’estrangers a Alemanya”, el cas va traspassar la frontera de l’esport i es va escampar a nivell polític i social. No tant pel cas com per l’argumentació.
Özil va dir que plegava perquè havia sigut víctima de comentaris racistes i denunciava que no havia rebut prou suport de la Federació de Futbol d’Alemanya (DFB). De fet, va apuntar directament al seu president, Reinhard Grindel, a qui va acusar d’incompetència i de falta de respecte. “Als ulls de Grindel i dels seus seguidors, soc alemany quan guanyem però continuo sent immigrant quan perdem. I, malgrat pagar els impostos a Alemanya, fer donacions a les escoles alemanyes i haver guanyat el Mundial el 2014, continuo sense ser acceptat a la societat. Continuo sent tractat com a diferent”.
El futbolista, actualment a l’Arsenal, havia sigut un exemple d’integració conjuntament amb altres noms destacats com Jerome Boateng, Sami Khedira, Miroslaw Klose o Lucas Podolski. Eren altres anys en què Alemanya vivia un clima d’obertura cap als fills dels immigrants i s’havia deixat enrere el ius sanguinis, segons el qual només els fills d’alemanys són alemanys, per fer-se a la idea que tots els nascuts i criats al país germànic són alemanys.
Però els últims anys, amb el creixement de la ultradreta, s’ha fet un pas enrere en aquest aspecte, sobretot pel que fa a la doble nacionalitat, i això ha provocat tensions entre les minories. Una d’elles, la turca, no se sent acceptada per la societat majoritària i alhora s’està identificant cada vegada més amb la figura d’Erdogan. És per això que la fotografia d’Özil amb el president turc va aixecar tanta polseguera i va servir d’artilleria per als sectors més conservadors del país.
La fotografia amb Erdogan
A través de les xarxes socials, i després de “meditar-ho molt”, el migcampista va accedir a donar la seva versió dels fets. D’entrada va explicar que es va fer la fotografia amb Erdogan perquè si s’hi hagués negat s’hauria interpretat com “una falta de respecte” per les seves “arrels turques”, i afegia que “tornaria” a fer-se-la. “Per a mi, fer-me una foto amb el president Erdogan no té res a veure amb la política o amb les eleccions, sinó amb el respecte pel màxim càrrec del país de la meva família”, i tancava assegurant que s’hauria fet la fotografia “fos quin fos el president turc”.
Özil, que a l’octubre farà 30 anys, és un dels futbolistes que ha jugat més vegades amb la mannschaft (92) i fins ara era una peça clau en el conjunt que entrena Joachim Löw. En aquesta dècada com a internacional, va jugar un cop contra Turquia, el 2010, i va ser un dels protagonistes de la victòria per 0-3, en què va marcar el segon gol. Una diana que, per cert, no va celebrar per respecte als seus orígens.
Vuit anys després el migcmapista ha dit prou perquè se sent orfe dels representants del seu país natal i deixa en l’aire la pregunta de si el seu cas és diferent del dels seus excompanys d’origen polònes Klose i Podolski pel fet de ser musulmà.