Què series capaç de fer pel futur del teu fill?

BarcelonaLa Clàudia i en Roger s’han separat. El tràngol ha sigut dolorós per tants anys i records compartits però sembla que per fi és un capítol tancat, com passa en tantes altres famílies cultes i burgeses. Però una trobada fortuïta entre l’exparella reobrirà la ferida i tots dos hi furgaran fins a fer sang. La dansa de la venjança és el títol d’aquest últim combat que ha imaginat el dramaturg Jordi Casanovas i que va més enllà de la simple discussió entre una parella que es va estimar i que ara només acumula rancor. Perquè el fill en comú ho condiciona tot.

El conflicte arrenca per un desacord amb la custòdia però a mesura que s’embranca la discussió cadascú tem que “l’altre s’endugui el fill cap a un infern particular”, diu l’autor. “És un viatge cap a les parts més fosques, i implica fer-se molt de mal, però cap dels dos vol marxar sense rescatar el fill de l’infern”, afegeix. Volent el millor per al nen, són capaços de les pitjors atrocitats. Pere Riera dirigeix aquest duel actoral d’alta intensitat a La Villarroel (fins al 17 de març).

Sobre un escenari ple de flors marcides, Laia Marull i Pablo Derqui interpreten una parella de ball sobre la qual l’espectador anirà basculant. Qui té raó? Qui està pitjor? Qui juga amb l’altre? Qui segueix una estratègia? Qui mana i qui es deixa portar? Casanovas juga amb els ingredients de thriller per mantenir la tensió creixent durant 80 minuts. “És una història de terror psicològic. Un petit malson que els adults de tant en tant volem veure. Fa mal i dona cert plaer”, opina. Ell, aclareix, la va escriure quan estava pletòric, estrenant paternitat: “Per això em vaig atrevir a ficar-me al pou sense por d’embrutar-me”. L’exercici va ser fins i tot un pèl macabre. Es va plantejar què seria el pitjor que li podria arribar a passar. Pere Riera ho compara amb aquells pensaments suïcides que tothom pot haver tingut. “Tothom ha pensat en estimbar-se. Però què passaria si realment m’estimbés? Això li dona una dimensió èpica”, afirma Riera.

L’espectador espia pel forat del pany, prop de l’escena. Un dels reptes és que el públic s’identifiqui amb la parella i alhora evitar caure en els tòpics sobre les ruptures: “Tot i que quan perdem els papers i la correcció política tirem pel broc gros i tots som una mica tòpics”, opina Derqui. “Són personatges singulars, que no són extrapolables però són reconeixibles. L’espectador no s’hi voldrà reconèixer però inevitablement s’hi sentirà reconegut”, assegura l’autor.