Pagesos a la barbacoa de la Catalunya analfabeta

En Francesc mastega els 97 anys jugant a la botifarra. Es menja la taula del Centre Comarcal Lleidatà. Mou la boca paint les cartes. Riu amb somriure de filferro. Em mira: “Lo que han sofert els avis, els besavis, treballant la terra. El meu avi, als 50 anys anava corbat. I total, per menjar un cap d’arengada”. Té als ulls molles de llàgrimes desades. Parla un expagès. Mentrestant, s’enlairen avions per ruixar la Ribera d’Ebre i Ponent. I a Barcelona molts desperten dins l’aire condicionat. Ara descobreixen que hi ha persones bullint, que hi ha un país cremant. La cendra és la realitat. I estan perdent els Francescs i està guanyant la barbacoa de l’analfabetisme. Catalunya és una rostisseria: donem tombs i no anem enlloc. Stop, pollastres.

No, no és que Barcelona sigui un capgròs amb macrocefàlia de pop robador de carteres d’identitat. No. Barcelona ha de ser gran: és la capital. El problema és que si la gran Barcelona, als segles XIX, XX, XXI, és llevadora de fàbriques industrials, tecnològiques..., també fabrica analfabets en sèrie. L’analfabetisme existencial és una de les endèmies que tenim com a país. Hi ha gent que no sap res. Sí, sap trobar les mil i una martingales per tenir un telèfon mòbil a un euro menys però no sap on és la Torre de l’Espanyol, o Llardecans. Fabriquem vegetals. Fabriquem enciams humans. Fabriquem analfabets de Catalunya. Aquests dies, com tants d’altres, no s’ha cremat una part del país: s’han cremat les arrels del país. La pagesia, els pagesos, són els creadors de Catalunya i Barcelona. Mireu, capgrossos vegetals.

No hi ha empresari, artista, polític, obrer, menestral de la Barcelona renaixent del segle XIX-XX (nadó urbà que ens porta a avui) que no vingui d’un poble de Catalunya: del país de pagesos. Barcelona és construïda, enlairada, pels fadrins catalans. L’hereu a casa i el fadrí a Barcelona: és la comunicació 5G de la Catalunya del segle XIX. Un wifi humà connectat urbà i rural. Tot això ha quedat, en part, hackejat per l’analfabetisme i la ganduleria neuronal i sense llom. Es veu arreu. En les reflexions fabrils de pseudointel·lectuals barcelonins, i comarcals que volen ser acceptats a les sectes barcelonines, i es masturben tot el dia parlant de si Jaume Vicens Vives (el gran historiador) i Josep Pla (el gran escriptor) portaven calçotets de tergal o de llana per interpretar el seu catalanisme. No saben que la gènesi del pensament de Vives és que Catalunya s’ha de conèixer a si mateixa, per això diu que som “un poble de pagesos”. Per això subratlla amb fosforescent que el més important de la Catalunya renaixent és l’aparició del Calendari dels Pagesos. Molt més decisiu que la restauració dels Jocs Florals. El Calendari és la vertebració, l’explicació de Catalunya. Un país que no es coneix i no es reconeix no és un país: és onanisme. És sexe solitari. Com amb Pla, oi?

Que si la boina, el cigarret... quanta palla mental, i real, amb aquest paio. Ferran Sáez és dels pocs que la claven. Per a ell, Pla mai va desempallegar-se “de la primera màscara, l’original, que cobria el seu rostre: el petit propietari rural”. Sí, els documents privats de Pla només parlen de factures, masovers, terres... Però als onanistes analfabets no els interessa la realitat. I això escriu Pla sobre els pagesos i la realitat: “Aquest sentit despectiu [cap als pagesos] existeix i és corrent de trobar-lo entre persones cultivades, en les grans aglomeracions urbanes. En aquestes aglomeracions, s’hi solen trobar de vegades persones accentuadament pedantesques que tendeixen, pel mer fet de respirar, a creure que el seu paisatge urbà -generalment horrible- és el llombrígol del món i el desideràtum de totes les qualitats i de totes les quantitats. Respectem-los les il·lusions, car, si no les tinguessin, els seria massa difícil de resistir el lloc que habiten i la vida que porten”. Vegetals.

Avui les distàncies, físiques, quilomètriques, entre Barcelona i tot Catalunya s’han escurçat, però les distàncies mentals no. Tenim un problema mental. Per això els pagesos nord-americans, els cowboys, són els superherois, els Supermans eterns d’un país. I per això els analfabets catalans ignoren els pagesos, la pagesia, la terra: ens costa ser un país. No es vol que se sàpiga que gràcies a aquest cos, genètic, d’elit, que són els pagesos, gràcies a aquesta immensa minoria (comarques) viu la petita majoria (Barcelona). Perquè ara, com sempre, quan tot crema, quan tot fumeja, només queda una cosa: els pagesos, que mai marxen. Ells són el país que no se’n va.