País o partit?

Exigents.catVivim en un estat de nerviosisme col·lectiu més alt de l’habitual en tota aquesta etapa de ruptura del sistema sorgit el 1978. Aquestes darreres setmanes assistim a una confrontació política que va molt més enllà del que és visible i que cada cop s’assembla més a la viscuda a partir de finals del 1976, en què la legalització dels partits polítics i la seva participació en les eleccions del 1977 van transformar la lluita per la ruptura democràtica en l’acceptació d’una transició dissenyada des del mateix franquisme.

Treure la gent al carrer durant anys i portar-la fins a l’1-O, fer-la protagonista del 3-O i després dir que no es podia seguir endavant perquè no estàvem preparats i no ens esperàvem una reacció tan violenta dels aparells de l’Estat no sembla lògic i hauria de tenir conseqüències polítiques importants. Altrament, l’aplicació del 155 en cap cas pot justificar el gir radical d’algunes forces polítiques que han volgut liderar tot aquest procés, a un pas d’acceptar les regles de joc imposades per l’adversari i entrant de ple en l’estratègia dissenyada pels que han judicialitzat el Procés i han aplicat el 155. Per aquest camí poden acabar cantant les excel·lències de la nova transició.

Uns ho volen fer servir per recosir el partit i ser el pal de paller d’una esquerra catalana dividida i desorientada. D’altres ho comencen a debatre per saber de quina mena d’organització s’han de dotar i quines propostes polítiques han de fer per treure el país de l’atzucac actual. Tots ells entestats a ser el partit hegemònic. Es necessiten però s’ignoren. Cada cop s’assemblen més, però no es volen reconèixer. Saben que han de sumar perquè, sense un dels dos, el projecte comú no és possible. En els passos que han fet i estan fent, es reconeixen fàcilment les petites estratègies de partit, encaminades a ser el primer de la classe. Guarneixen les seves propostes amb proclames més o menys grandiloqüents que sembla que parlen d’un projecte de país, però amb res que ens ajudi a entendre com hem d’encarar els grans reptes del segle XXI i, encara menys, amb res que aprofiti tot el que hem aconseguit, com a societat, i que no estem disposats a renunciar-hi.

Uns i altres necessiten protecció i temps per guarir-se les ferides i per construir un projecte de país que els torni a donar sentit i vida. Els més de dos milions de ciutadans que els hem votat els reclamem unitat perquè, entre moltes altres coses, entenem que aquesta és la millor medecina per als seus mals, el paraigua protector que necessiten i, alhora, la palanca que ens ha de permetre no abaixar la guàrdia i seguir endavant amb el procés per trencar democràticament amb un Estat injust, decimonònic, al servei d’una casta opressora disposada a tot per mantenir el seu poder.

Calen noves estratègies, noves propostes i nous aliats. Sens dubte. Però només podrem construir-les des de noves fórmules organitzatives en què tots els actors se sentin còmodes i en el mateix pla d’igualtat. En ple segle XXI, i en situacions de grans canvis com l’actual, els partits només són uns actors més. La seva escassa militància, les seves estructures antiquades i poc democràtiques -per poc participatives- i la debilitat dels seus lideratges els han convertit en la baula feble d’aquest procés de transformació.

En el que ens queda d’aquesta etapa de ruptura democràtica cal una organització política que intervingui electoralment d’una forma directa. Un ampli moviment polític, democràtic, transparent, participatiu, plural, amb capacitat d’escollir els seus candidats -en qualsevol convocatòria electoral- a través de primàries, a partir de circumscripcions (internes mentre no s’aprovi la llei electoral catalana) que garanteixin el contacte directe -i la disciplina de vot- entre electors i escollits...

La gent ha sigut molt valenta fins ara. Ara els toca als partits polítics. Han de sacrificar els seus interessos immediats pels del país. Sense aquest nou pas, la ruptura democràtica es convertirà en transició. Que la història no es repeteixi encara és a les nostres mans.

*Article firmat per Pere Pugès i Alícia Casals, Anna Salvans, Dolors Feliu, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ferran Mascarell, Guillem López, Ignasi Faura, Imma Prat, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Josep Viana, Miquel Strubell, Pere Oriol Costa, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Toni Morral, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.