Pandèmia i autoritat
S’ANUNCIEN LES MESURES per a la segona onada del virus i tornem a confrontar-nos amb decisions sobre la llibertat. Una de les poques gràcies d’aquest any haurà sigut haver de sospesar decisions morals, haver de fer-nos-en conscients. ¿Vam aprendre alguna cosa del confinament salvatge de la primera onada i de l’estampida no menys salvatge del desconfinament?
Amb el seu poder sobre la vida i la mort, el virus avança com un pastor amb el seu ramat cap a l’escorxador i ens confronta amb la llibertat. Tots prenem de fa mesos decisions personals respecte a la possibilitat de contagiar o ser contagiats. Quedo amb uns amics o uns familiars que fa anys que no veig? Precisament perquè fa tant que no els veig són perillosos. Estan en contacte amb una galàxia de desconeguts.
Per qüestions de feina, l’altre dia vaig anar a veure un senyor de vuitanta anys a casa seva, probablement votant de Vox. Em va rebre el seu fill al rebedor del pis. Eren quatre, al menjador, i naturalment no duien màscara. Jo me l’hauria deixat posada, però el fill, que havia estat a l’exèrcit, em va dir amablement: “Fes com vulguis però la màscara no cal, nosaltres no tenim manies”. Les finestres estaven tancades. Jo estava agraït de l’hospitalitat. Una de les persones de la casa es dedicava precisament a l’assistència social. Estava, doncs, al cas de protocols i prevencions. Vaig abaixar-me la màscara i vam estar més d’una hora parlant.
La Boétie va escriure que la llibertat és un bé “tan i tan agradable que, si es perd, segueixen tots els mals, i fins els béns que es conserven perden per complet el gust i el sabor, corromputs per la servitud”. La importància d’una pèrdua de llibertat no depèn d’ella mateixa, sinó de la justificació d’aquesta pèrdua. Hauria estat perfectament justificat que l’home gran m’hagués fet tenir posada la màscara. No ho hauria estat que, després de jo marxar, l’home hagués sortit al balcó a escridassar-me per anar sol pel carrer amb la màscara abaixada.
El virus és tan humiliant per al poder que s’ha permès infectar el president dels EUA abans que a mi. El virus topa amb l’autoritarisme i s’hi confronta. Per això té efectes devastadors en un país com el nostre, acostumat a un guirigall de contradiccions que acaba amb un cop de puny a la taula que controla i reprimeix les contradiccions i al mateix temps les regenera. L’autoritarisme està renyit amb l’empatia, que és el pinyol de la intel·ligència. La majoria de gent amb pistola està tan acostumada a creure, li agrada tant, que, a soles, podries fàcilment agenollar-la amb la mirada.
