La pandèmia i la llibertat d’expressió
Per si algú encara en dubtava, l’any 2020 ens està ensenyant dues coses: ens equivocàvem quan crèiem que el nostre món es mantindria inalterable i ens equivocàvem quan pensàvem que la naturalesa humana canvia.
El 27 de gener va ser el 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. L’11 d’abril va ser l’aniversari de l’alliberament de Buchenwald. Diferents generacions s’han preguntat: com pot ser que un dels pobles més civilitzats i cultes de la terra consentís aquests horrors?
El vespre del 19 de febrer, Tobias R., de 43 anys, va matar a trets 9 persones a Hanau (Alemanya). Després va posar fi a la seva vida i la de la seva mare, i va deixar un manifest xenòfob. Últimament, els autors de tirotejos massius acostumen a ser homes joves aficionats a les mateixes teories conspiratives, com ara la de “la gran substitució” (del francès le grand remplacement ), basada en un llibre de Renaud Camus amb el mateix títol. És una teoria xenòfoba d’extrema dreta fonamentada en una sèrie de creences falses o errònies: les migracions massives no han sigut una constant al llarg de la història; hi ha races humanes (biològiques) diferents amb trets caracterològics distintius; algunes persones tenen drets innats sobre un territori; les últimes migracions procedents de l’Àfrica, el Pròxim Orient o altres llocs són amenaces existencials per als europeus blancs, i perdrem (trieu el que preferiu): la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra religió, els nostres diners o la nostra terra.
No hi ha res de nou en aquestes teories conspiratives. La ideologia nazi a Alemanya, l’antisemitisme a França durant l’afer Dreyfus i el text antisemita dels protocols dels savis de Sió recorrien a tòpics semblants. Tot i que aquests exemples corresponen a ideologies d’extrema dreta, aquesta mena de propaganda perillosa no és intrínsecament de dretes, com han demostrat les grans matances que hi ha hagut per tot el món en diferents períodes històrics: Ruanda, Cambodja, Armènia, Indonèsia, l’URSS.
Hi ha, però, senyals d’alarma fàcils de reconèixer. En un article publicat el 2016 al Genocide Studies and Prevention : An International Journal, Susan Benesch i Jonathan Maynard defineixen els discursos perillosos com aquells que són capaços d’induir la població a aprovar la violència contra un grup aliè. Destaquen que el discurs i la ideologia sempre catalitzen la violència d’una manera molt semblant, fins i tot en casos molt diferents.
Els contextos en què sorgeixen els discursos perillosos tenen tres característiques: uns oradors influents, una població predisposada al ressentiment dintre del seu entorn sociohistòric i un mitjà de comunicació decidit a difondre el missatge. Els discursos perillosos solen sorgir en societats amb un passat de conflictes i dificultats econòmiques, o també quan es promouen emocions com el ressentiment, el menyspreu o el fàstic contra alguns grups, cosa que afavoreix les accions violentes. Els mitjans de comunicació són l’element més important en els contextos en què sorgeixen els discursos perillosos. Si una comunitat depèn fonamentalment d’una font concreta d’informació, el missatge difós per aquesta font tindrà molta més influència, com va passar a Ruanda, el 1994, amb la Radio Télévision Libre des Mille Collines (RTLM).
El llenguatge pot crear un context en què la població consenti la violència, i ho fa atiant la por, la ira, la repugnància, el menyspreu o el ressentiment. El llenguatge incendiari sovint deshumanitza o denigra el grup objecte de l’ofensiva, perquè dilueix la transcendència moral dels atacs. En qualsevol moment es pot desencadenar una violència letal, tal com ens indica l’ús de paraules com paràsit, rata, escarabat o bèstia, o noms de malaltia, com ara pesta o càncer, o les crides a netejar o desinfectar espais o institucions públiques. (Nota: no hem de confondre la necessitat de lluitar contra les pandèmies reals, com l’actual, amb la deshumanització de comparar les persones amb malalties infeccioses o plagues.)
Els discursos també poden fer mal a través de mitjans indirectes que escapen a una resistència racional. Poden fomentar el victimisme i culpabilitzar un grup de les dificultats econòmiques, de delictes o atacs presumptes o reals comesos en el passat, d’epidèmies... Poden dir que aquest grup representa una amenaça existencial, com fa la teoria conspirativa de la gran substitució. En contraposició amb el grup aliè, el grup propi apareix com a moralment virtuós, alhora que les persones desenvolupen una elevada autoestima i s’identifiquen com a bona gent, millors que els altres. En aquestes situacions, la violència massiva esdevé més probable si la propaganda destrueix les alternatives (fent veure que obeir la llei i actuar d’acord amb les actuals institucions democràtiques és contrari als interessos de les persones), i les accions il·legals o violentes es converteixen en els únics mitjans creïbles per aconseguir uns objectius futurs (sovint vagues o poc realistes).
Qui és el responsable de la violència en aquests contextos favorables als discursos violents? ¿Els estats poden protegir-se preventivament de la destrucció i la violència propiciada per aquesta propaganda? La imatge que il·lustra la versió web d’aquest article és un cartell propagandístic del 1928 que representa Adolf Hitler amb la boca tapada. El text diu “Prohibit parlar”, i al peu hi afegeix: “Només un home, dels 2.000 milions de persones que viuen a la Terra, no pot parlar a Alemanya!” La República de Weimar garantia la llibertat d’expressió als seus ciutadans. La llibertat d’expressió de Hitler va ser el començament de la cadena d’esdeveniments que van culminar amb uns horrors que ningú va poder negar quan, fa 75 anys, es van alliberar els camps de concentració. Qui n’és el responsable?
Les llavors del mal són dintre de tots nosaltres, en sentiments que són molt humans: l’amor que sentim pels nostres, el ressentiment i la ira que experimentem contra els que creiem que ens han ofès o ens amenacen. En el context de l’actual pandèmia i de la crisi econòmica que probablement se’n derivarà, tots en serem responsables si alimentem el ressentiment, el menyspreu o la repugnància contra els altres. Som nosaltres els responsables de no difondre conspiracions que generin divisió. Som nosaltres els responsables de l’exercici de les nostres llibertats i de les seves conseqüències.
Traducció: Lídia Fernàndez Torrell
