Paradisos fiscals i de dades

QUÍMIC I PERIODISTAMilers de companyies legítimes mantenien dossiers sobre individus: registres de treballadors, historials mèdics, transaccions creditícies, etc. De clients no en faltaven: empreses financeres, asseguradores i gestors de fons d’inversió, que volien tenir dades precises per evitar riscos.

Aquestes frases no provenen de cap informe sobre l’ús de dades personals per tenir ben perfilats els possibles clients de les empreses, sinó d’una novel·la publicada el 1988: Illes a la sarxa ( Islands in the Net ). L’autor és Bruce Sterling, considerat un dels pares del ciberpunk. L’acció està situada el 2023 i tota aquesta informació la posseeixen els pirates de dades que se salten les lleis sobre del dret a la intimitat.

A la novel·la, les lleis exigien expurgar periòdicament la informació. Però no tothom ho feia. I així havien aparegut els paradisos de dades. Tal com hi ha paradisos fiscals, on tot es torna opac i els diners entren i surten sense que se’n pugui seguir el rastre de manera senzilla, Sterling s’imaginava aquests paradisos de dades, en els quals en comptes de dòlars o euros es movien muntanyes d’informació privada que proporciona un poder immens a qui la utilitza.

No anava tan errat Sterling fa 32 anys, quan avançava una batalla mundial per les dades. I amb els ciutadans com a víctimes, per variar. Amb el trànsit -i tràfic- de dades actual i amb les incògnites de què saben de nosaltres les grans companyies, d’on van a parar les dades i de què se’n fa, la distòpia de l’autor texà cobra plena actualitat. En un moment de la història, un personatge es pregunta si tot aquest desenvolupament es controlarà “per a finalitats sanes i humanitàries” o si tot es convertirà “en una anarquia del laissez-faire ”. De moment, no sembla que les empreses gegants hagin optat clarament per la primera opció. I el 2023 queda ben a prop.