El parany

La cara de Strauss-Kahn ho diu tot: està convençut que ha caigut en un parany. La cosa va anar així: era un 12 d'octubre, festivitat del Pilar, en una carretera deserta de Saragossa. En el moment d'abandonar una via principal i incorporar-se a una secundària, una parella de la benemèrita li va donar l'alto. "Bon dia, senyor!", digué un dels guàrdies civils fent-li la salutació militar. Strauss-Kahn conduïa un Seat Panda vermell, una mica desballestat. "Hi ha algun problema, senyor agent?"

"Documentació del vehicle, per favor", va ser la resposta esquerpa de l'agent. Ell la va buscar, però infructuosament. Era el cotxe de l'amant. Va exhibir el seu millor somriure, i va dir: "Ja sap com són les dones. Tot ho emboliquen". El guàrdia civil el va mirar fredament, sense dir ni sí ni no. L'altre company de la benemèrita guaitava la carretera deserta, en busca d'una nova víctima. El senyor Strauss-Kahn va insistir, mentre buscava la documentació pels diversos punts imaginables del cotxe: "He comès alguna infracció, senyor agent?" Aquell "senyor agent" va sonar fals, molt més fals que el primer "senyor agent". De moment es tractava de salvar les formes, i si calia ja faria servir les seues armes, i diria qui era ell, el senyor Strauss-Kahn. "Sí, senyor. No s'ha aturat a l'stop". "Quin stop?", va dir estranyat. "El que hi ha a la nacional, abans d'incorporar-se a aquesta via secundària..." Strauss-Kahn es va justificar: "Senyor agent, no hi havia ningú en quilòmetres a la rodona, la visibilitat era excepcional, i quasi he detingut el cotxe, he posat segona, i..." A la qual cosa el guàrdia civil va replicar, amb una certa parsimònia: "Vostè ha fet un cediu el pas, però no un stop". Allò tenia pebrots. De veres era aquell el motiu? O es tractava d'un altre tipus de persecució? Pel cap de Strauss-Kahn hi varen passar milers de possibles enemics. Per fi va trobar la documentació. Era en un lloc lògic: la guantera de l'automòbil del conductor. L'agent la va examinar. "Veig que ha passat la ITV... Però li falta l'assegurança de l'automòbil d'enguany". Strauss-Kahn va tornar a somriure: ¿qui devia ser aquell agent, qui l'hi enviaria, per què li tocava els nassos d'aquella manera? "Bé, sí que hi és, fixe-s'hi... Seguros La Alcoyana...", es va defensar a la desesperada. "Açò demostra que s'ha contractat aquesta assegurança. Però necessite el rebut bancari conforme ha pagat... El rebut d'enguany, perquè el que té ací és el de l'any passat". De sobte es féu la llum. "Escolte, agent. No és cert que ara ja no és necessari dur a sobre el rebut?" El guàrdia civil el va mirar impertorbable. "No és necessari sempre que es puga comprovar que vostè està en regla. Nosaltres podríem contactar amb Trànsit per ràdio i esbrinar si és així, però la bateria de la nostra ràdio s'ha esgotat". Clarament aquell agent no era qui assegurava que era. "Aleshores el problema és seu, no li pareix, senyor agent?" "Em tem que no, senyor. Si vostè no ens pot demostrar que està en regla i nosaltres amb els nostres mitjans no ho podem comprovar, la nostra obligació és denunciar-lo. Evidentment, si després vostè aporta a Trànsit la documentació, la denúncia es retirarà". Havia arribat el moment de parlar clar: "Mire, senyor agent, tinc una mica de pressa... Sóc un home ocupat, sap?" L'agent es va posar a emplenar la denúncia, mentre deia: "Serà qüestió de pocs minuts". Pel cap de Strauss-Kahn hi va passar la possibilitat que es fera públic que era en una carretera perduda de Saragossa en lloc de ser en una conferència internacional a Ginebra, com s'havia divulgat i com pensava la seua esposa. Va imaginar les portades de la premsa, l'enrenou de tot plegat. Va esclatar: "Escolte, qui són vostès? Per què em toquen els nassos d'aquesta manera? Qui els envia?" L'altre agent s'hi va aproximar. Parlaren entre ells. Decidiren immobilitzar el vehicle i arrestar el conductor per desacatament a l'autoritat. Però Strauss-Kahn està convençut que tot és un complot. Però de qui? Aquesta és la qüestió que barrina en la sala del jutjat.