Parar els peus a Hugo Chávez

Les eleccions legislatives del setembre passat a Veneçuela podrien haver parat l'avançament cap a l'autoritarisme d'aquest país. En comptes d'això, simbolitzen la manera en què el règim d'Hugo Chávez, al poder des del 1999, posa en perill els més de 50 anys de democràcia d'aquest país.

En aquestes eleccions, a diferència del que havia passat l'any 2005, hi van participar candidats de l'oposició. I van guanyar.

L'oposició va obtenir el 52% dels vots, malgrat la manipulació de Chávez; de manera que quedava privat no només de la majoria de dos terços de la cambra necessaris per esmenar la Constitució, sinó també dels 100 escons necessaris per imposar els decrets presidencials.

Chávez va decidir que la democràcia veneçolana era massa important per deixar-la en mans dels votants i de seguida va anul·lar el seu manament. Els mesos de novembre i desembre va començar a enviar al congrés, servil i incapaç, reformes radicals; i la majoria van tirar endavant sense cap objecció. En tres dies, van ser aprovades 20 lleis.

El projecte de llei més important de tots concedia a Chávez poders especials per governar per decret durant 18 mesos des de l'1 de gener, és a dir, coincidint amb el moment en què el congrés entrant havia de "prendre possessió". Chávez, a tots els efectes pràctics, havia convertit el cos legislatiu en una societat de debat; i així ho va reconèixer, si fa no fa, en el seu discurs de desembre.

Chávez va veure frustrat l'intent d'eliminar el principi d'autonomia de la universitat, sagrat a l'Amèrica Llatina. En canvi, sí que va poder restringir la llibertat d'expressió, amb un seguit de mesures que reprimeixen els mitjans, les companyies estrangeres i el sector privat del país.

A més, ha imposat restriccions a internet que prohibeixen els missatges "que fomentin la confusió entre els ciutadans, alterin l'ordre públic o mostrin una actitud irrespectuosa envers les autoritats".

Les ONG veneçolanes no podran rebre finançament exterior ni convidar a Veneçuela ningú que "menystingui les institucions nacionals". Els membres del congrés perdran l'escó si canvien de partit.

Les noves lleis del poder popular treuen poder a les autoritats locals i estipulen la creació d'unes noves entitats de govern local, les indefinides comunes.

Amb aquestes mesures Chávez vol assegurar-se que la legislació del congrés sortint dilueix el poder del congrés entrant. Fins a un cert punt, però, el caudillo de Caracas va fer marxa enrere a mitjans d'aquest mes de gener: de manera magnànima va accedir a escurçar la duració del seu govern per decret a sis mesos. Però el mal ja està fet i Chávez ha llançat el desafiament.

José Miguel Insulza, secretari general de l'Organització dels Estats Americans (OEA), i Arturo Valenzuela, secretari d'estat adjunt nord-americà, han condemnat la llei de poders especials i han manifestat que viola l'esperit de la Carta Democràtica Interamericana, subscrita per Veneçuela l'any 2001.

Chávez i els seus socis a l'Assemblea Nacional van fer burla d'Insulza i van aprovar una resolució que condemnava les seves manifestacions com a "inacceptables".

L'oposició va quedar en una posició difícil. Alguns dels seus caps van enviar una carta a l'OEA sostenint que la llei de poders especials viola la Carta Democràtica Interamericana i la Constitució veneçolana; d'altres es van mostrar molestos per la ingerència de l'OEA i van secundar les protestes chavistes.

La descarada assumpció de poders de Chávez posa tant l'hemicicle com l'oposició veneçolana enfront d'una elecció difícil. Si els oponents de Chávez juguen la carta de l'exterior i reben el suport de l'OEA, Washington, la UE i els governs de l'Amèrica Llatina, Chávez ho tindrà fàcil per acusar-los de ser "gossets falders de l'imperialisme". Però si no es valen del favor de la comunitat internacional, desaprofiten un aliat bàsic, es priven d'un suport imprescindible per a ells i accepten jugar amb les regles de Chávez i en el seu terreny. Als veïns llatinoamericans de Veneçuela (amics o enemics) els passa el mateix. Si accepten la premissa de Chávez -és a dir, que els seus actes són un afer intern de Veneçuela- destrueixen els principis legals de l'hemicicle. ¿Com podran defensar la democràcia en cap altre lloc si no són capaços de fer-ho a Veneçuela? Però si els veïns secunden Inzulza i Valenzuela, s'exposen als blasmes de Chávez i als atacs dels seguidors chavistes a l'interior dels seus territoris.

No hi ha una solució ideal. Però el plantejament correcte consisteix a fer de Veneçuela un afer internacional, d'escala regional. Deixar que Chávez enfoqui el conflicte com un problema entre Veneçuela i "els dolents" de fora, i no com un problema entre el seu autoritarisme i la defensa global de la democràcia a la regió, és un error i, a més, és contraproduent. Aprofundir en el xantatge nacionalista i demagògic de Chávez encara és pitjor. L'oposició veneçolana faria bé de demanar tot el suport al seu abast, allà on sigui.

L'Amèrica Llatina, els EUA, el Canadà i la UE haurien de deixar ben a clar a Chávez que, si vol, pot ensorrar l'economia del seu país. Però que pagarà un preu per violar els acords internacionals que Veneçuela ha subscrit: la pressió internacional pot ajudar a parar els peus al caudillo .