On és el Cel del pare Manel?

BarcelonaAra que te n’has anat darrere del Carles Flavià i el Pepe Rubianes no sé on, no oblido quin és el teu Cel: fer una copa als barris nord de Barcelona, els que, amb el Raval, tot Ciutat Vella i Montjuïc, eren casa teva, el braç de la creu totalment desigual a l’altre que va de Pedralbes a Diagonal Mar d’aquesta Barcelona que crucifica “els que no tenen”.

I amb tot, a l’altre braç, hi tenies molts amics i amigues. Gent que t’ajudava, gent que t’estimava. Els que no t’estimaven eren els del poder jeràrquic. Manel, ja no estem als anys en què els capellans i les monges circulaven anònimament. Ara cal anar amb ortodòxia i distinció! Però a tu l’únic que et distingia era el somriure murri, despenjat, i anar de bracet dels més tirats, dels del barri, els de la presó. I si era una noia, millor. Eres un capellà d’un altre temps. Ja no encaixaves. Se’ns acaba una època, amb tu i amb el Pere Casaldàliga. L’època dels que, des de la mirada profunda de la fe, us heu emmerdat en el fang del món, dels desposseïts, dels abandonats. I el Pere des de la denúncia valenta.

No et faré cap panegíric. Eres humà, divertidament, catxondament humà. De bars de nit de presó i de club de dia. Però era la teva humanitat la que feia un Cel al teu voltant. Sense normes, sense distincions, saltant-te els rituals que no entén ni... però això no agradava a alguns. I et van amargar amb denúncies al bisbat i a Roma. No et van fotre, perquè per sort va canviar qui manava. Però et va fer mal, perquè sempre t’has estimat amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada Església.

Però no la de sotanes i temples, sinó la que no té fronteres, que estima per sobre de tot, que es posa al servei de tothom menys del poder dominador, masclista i jeràrquic que enfonsa en la misèria un braç de la creu de Barcelona i la gent al mar, o els crema a Mória.

A la terra, al bar i a la presó

Molts et trobarem a faltar. Com al Jaume Botey. Jo era amic vostre. Però ho eren tants i tantes! No vull fer meu el dol. Ans al contrari. Demà tornaré al Cel del pare Manel, que és aquí a la terra, al bar i a la presó, al Verdum i a la Trinitat, a la Barceloneta i al Casal. El Cel que fem quan, mirant als ulls, sense cap distinció, sense fronteres de dogmes de fe, transformem la terra habitable i sostenible des de la justícia i la dignitat.

Ens costarà molt seguir sense tu, Manel, perquè anem a la contra a l’Església i a la societat, però sabem que hem de plantar cara com fan tantes persones. I, en tot cas, sempre ens quedaran la Fundació Pare Manel i el teu somriure murri, i anar a fer unes copes amb la gent.

Gràcies, pare Manel!