Pares, fills i tot el contrari: Julio Iglesias

En el negoci de la informació el que més es troba a faltar és la sinceritat. Cadascú té els seus objectius i s’ho manega per evitar ser transparent i intentar transmetre sempre el missatge que li interessa encara que impliqui mentir. La víctima sempre és la mateixa: la veritat. Això encara és pitjor quan es tracta de la premsa rosa, en la qual, a diferència de la política o l’economia, que una font no sigui sincera no és tan moralment reprovable. Només faltaria que la gent no pogués decidir què hi ha dins i què hi ha fora de la seva esfera íntima...

Aquesta setmana, però, hem viscut una excepció. A Radio Times hem pogut gaudir d’una entrevista a l’actor Anthony Hopkins, que ha sigut infinitament més sincer del que ningú preveia contestant sense buscar eufemismes, ni fer evitacions, ni fer allò tan desagraït per als oients que és donar mitja hora de resposta per acabar no dient res. Li preguntaven i ell responia. Així de fàcil i així de difícil.

Com que està a punt de donar vida al rei Lear de Shakespeare, són moltes les preguntes que li fan a l’artista, de 80 anys, sobre la seva vida privada, buscant similituds que potser l’han ajudat a emprendre la compromesa tasca d’interpretar aquest històric personatge. Com que en l’obra el rei Lear ha de cedir el poder a les seves filles perquè ja és gran i això li surt malament, a Hopkins li van preguntar pel mateix. I ell va ser molt clar dient que fa vint anys que no es parla amb la seva única filla, Abigail Harrison.

Com si això no fos prou, Hopkins no es va tallar a l’hora de donar més detalls, i va arribar a reconèixer que no sap on viu ella exactament ni si li ha donat nets. “La gent trenca. Les famílies trenquen i, ja ho sabeu, has de seguir amb la teva vida. La gent pren decisions. Tant m’és que sigui en una direcció o en una altra. Tenim una relació freda. La vida és freda”, explicava amb serenor l’actor, oscaritzat l’any 1992 per El silenci dels anyells.

“No ha d’agradar-te obligatòriament la teva família. Als nens no els han d’agradar els seus pares. No tenen per què estimar-los”, va seguir abans de respondre amb una cita de John Osborne quan el van acusar de ser fred. “Quan algú li va dir a Osborne que la seva actuació era ofensiva, ell va respondre «La vida és ofensiva»”, va concloure l’intèrpret.

Sinceritat per interès

Les declaracions de Hopkins deixaven clar que entre ell i la seva única filla -de 48 anys i fruit del seu primer matrimoni, amb Petronella Barker - no hi ha res. Però l’hemeroteca diu el contrari, ja que el 2011 van posar junts en un photocall. Ser sincer el feia quedar malament perquè evidenciava que aquella aparició pública havia sigut una farsa. Però aquí és on hi ha la gran diferència entre famosos de primera i de segona. Els que ho són per la seva feina es poden permetre luxes com la sinceritat, ja que a ell la llum i l’aigua els hi paga la seva professionalitat com a intèrpret i no ser un perfil agradable per a les marques que li encarregaran anuncis o per als directors de càsting de sèries condemnades a l’oblit que només busquen cares amables. El luxe de poder dir la veritat. Quina frase més trista.

Però aquesta setmana també ha sigut notícia una altra filla: la filla gran d’ Eros Ramazzotti, Aurora Sophie, que ara té 21 anys. La jove ha practicat la sinceritat però des d’un punt bastant diferent, ja que ella no s’hi jugava res, sinó tot el contrari. La jove ha confessat al Corriere della Sera que fa un any que viu les 24 hores amb un agent de seguretat enganxat perquè la seva mare va rebre un correu electrònic en què li deien que llançarien àcid a la cara de la jove si no pagava una elevada quantitat econòmica.

Així d’entrada podria semblar que la noia se sincera perquè és naïf i transparent. Però veient que ho fa amb un any de retard la veritat és que no resulta estrany pensar que la seva sinceritat es degui a la seva voluntat de treure tot el rèdit al drama que està vivint, sobretot a nivell d’atenció mediàtica, que sol ser el pas previ al rendiment econòmic. Després d’intentar guanyar-se la vida amb la música la filla de va acabar fent televisió a Itàlia, on ha acabat presentant un programa al costat de la seva mare i on ja l’han acusat de ser una enxufada. Potser amb aquesta polèmica, a part d’alguna entrevista remunerada, algú li perdona el tracte de favor pensant que, pobra, no tot són beneficis per ser filla de famós.

I, finalment, una notícia que ha donat Variety d’algú que no és ni pare ni fill: Julio Iglesias, que és ell i només ell tota l’estona. Ni més ni menys que la sucursal llatinoamericana de Disney farà una sèrie sobre l’artista basada en el llibre de memòries d’ Alfredo Fraile Secretos confesables. Fraile va ser la persona que va fer de Julio Iglesias l’estrella que és. O que era... Va ser el seu mànager durant 15 anys i actualment no es parlen. Entre altres coses, Fraile ha arribat a explicar que ell era qui comprava els Cartiers per a les amants de l’artista. També que Iglesias és un “solitari desconfiat” a qui “només li interessa primer ell i després ell; ni família, ni fills, ni amics... L’únic que té és pujar a un escenari”. També que no es parla amb el seu fill Enrique, perquè té enveja del seu èxit, pel qual mai l’ha felicitat. Jo no sé vostès, però a mi em sembla que la sèrie estarà farcida de sinceritats. De la de Hopkins i de la de la filla de Ramazzotti.