Sis setmanes que poden canviar-ho tot (o no)

BarcelonaHa caigut la primera peça de la fila del dominó, la que impulsa el moviment en totes les altres, estratègicament posades. De forma imparable? Els propers passos ho diran. De moment el procés de desconnexió amb l'estat espanyol –que no pas amb els pobles d'Espanya, tot i la insistència del PP a situar el discurs en termes de debat identitari, de banderes– ha començat i, segons ha dit Raül Romeva, ja no té "aturador". Però en aquest camí que Junts pel Sí i la CUP han iniciat, interpretant els resultats del 27 de setembre, hi ha una data marcada en vermell al calendari: el 20 de desembre. Unes eleccions espanyoles que, encara que l'independentisme es negui a convertir en un segon plebiscit, per força donaran impuls o debilitaran la narrativa que s'ha votat ara. L'horitzó electoral ha planat sobre la cambra.

Tothom sap de la importància –i de la urgència– de marcar amb fets el relat en aquestes sis setmanes que queden fins a tornar a les urnes. Les banderes espanyoles i les senyeres de Xavier García Albiol intentant deixar en un segon pla Ciutadans, la insistència d'Inés Arrimadas a buscar el desllorigador en un nou govern "reformista" a la Moncloa i l'obstinació de Joan Coscubiela a tornar a la pantalla del referèndum –tensions internes incloses– en són la prova.

Què diran les urnes abans de Nadal? Hi haurà aleshores a Catalunya un nou govern, fort, capaç de liderar l'embat institucional i d'eixamplar els límits del 'sí'? Podrà el sobiranisme, amb llistes separades i sense la presència de la CUP a la campanya, mantenir el lideratge polític? Preguntes que no són indiferents a la via que s'ha obert aquest 9-N, una via profunda, ambiciosa, però també tendra i fràgil. No es pot oblidar que el text aprovat aposta, en el seu punt novè, per obrir "negociacions" amb Madrid per portar el projecte a bon port. La declaració rupturista "encara" no és un DUI, en paraules d'Anna Gabriel.

El relat i la investidura

Passi el que passi en aquestes sis setmanes, ha quedat constatat que la legislatura arrossegarà un desacord de naixement: la manca de consens en la lectura dels resultats del 27-S, endimoniats, que no permeten al 'sí' assegurar amb rotunditat que van guanyar el plebiscit –encara menys al 'no'– i, alhora, decanta el procés cap a l'esquerra, tensant sectors de centre que fins fa ben poc eren autonomistes. Això reforça cadascú en el seu propi espai.

Amb aquest escenari de contorns borrosos i amb el clima preelectoral pressionant, la fotografia que s'ha vist a la cambra catalana posa de manifest la dificultat de teixir acords entre blocs, de canviar d'aliats o de teixit complicitats com les que, en altres temps, els partits de tradició catalanista aconseguien en matèries troncals. Els socialistes s'han posicionat en la zona del 'no' –poc èmfasi d'Iceta en la reforma federal, aquest dilluns– i Catalunya Sí que es Pot persegueix fer-se gran a l'esquerra confrontant amb la majoria i eludint les picades d'ullet de Romeva i Gabriel. L'aliança amb Podem pesa.

La incògnita sobre la investidura dóna de moment una estranya sensació de temps mort, malgrat el pas històric –sí, històric– que ha fet la cambra. Observadors de fora de Catalunya, presents a la cambra, se sorprenien de l'entusiasme tan contingut amb què s'ha viscut a les files independentistes la votació.

Aconseguir investir president i formar govern amb rapidesa per entomar el repte reforçarà sens dubte el relat dels guanyadors. Ajudarà a empènyer les altres peces de dominó. Si, en canvi, tot plegat s'esllangueix i el desacord es perpetua, les sis setmanes que vénen no hauran servit per fer un canvi de fons de l''statu quo' i els resultats del 20-D encara seran més imprevisibles del que ja són ara.