El Parlament i el respecte per la legalitat

BarcelonaÉs innegable la capacitat de l'independentisme per disparar-se trets al peu i convertir les victòries en derrotes. L'últim episodi que s'ha viscut al Parlament n'és una prova evident. Un ple que es convoca el 7 d'agost per deixar clar el rebuig a la monarquia s'acaba amb una picabaralla entre els dos principals partits independentistes que implica el secretari general del Parlament, Xavier Muro, que és un funcionari.

La situació és la següent: el TC, aplicant una doctrina que és clarament contrària a la llibertat d'expressió i que esperem que algun dia sigui tombada per la justícia europea, ha anul·lat repetidament els pronunciaments del Parlament contra la Corona. I no només això, sinó que ha advertit personalment als seus funcionaris, i particularment al seu secretari general, que incorreran en responsabilitats legals si es publiquen continguts contraris a aquesta doctrina. És per aquest motiu que Muro, com a cap de l'administració del Parlament, s'ha negat a publicar íntegrament les resolucions aprovades per la cambra.

Ara bé, culpar Muro de la situació i demanar la seva destitució, com ha fet el president de la Generalitat, Quim Torra, i altres membres de JxCat, és equivocar-se d'adversari i entrar en una dinàmica molt perillosa, perquè s'està forçant un funcionari a saltar-se la llei. Recordem que a l'inici del Procés els dirigents polítics van deixar clar que en cap cas es posarien en perill els funcionaris, i que totes les responsabilitats serien assumides pels polítics.

Així es va fer, per exemple, quan el Govern de Carles Puigdemont va dissoldre la sindicatura electoral que havia de validar el resultat de l'1-O perquè cap dels seus membres, entre ells l'actual vicepresident del Parlament, Josep Costa, que era suplent, hagués de fer front a les multes milionàries amb què amenaçava el TC. Per tant, la primera cosa que ha de quedar clara és que és un error traspassar una responsabilitat que és dels polítics als funcionaris, que estan obligats a actuar dins de la legalitat. Sobretot perquè es tracta de resolucions sense efecte pràctic i que seran anul·lades ipso facto.

El segon debat que suscita aquest episodi és el de la desobediència. Aquesta és una estratègia que ja va mostrar els seus límits l'octubre del 2017, quan la DUI ni tan sols es va publicar al BOPC, però que, en tot cas, si es torna a portar a la pràctica ha de ser de forma consensuada entre els partits independentistes i amb un objectiu clar. El que no pot ser és que es faci servir com a estratègia de desgast entre socis, com una arma electoralista, perquè llavors el que s'està fent és debilitar encara més l'independentisme.

L'adversari comú, cal subratllar-ho, és el TC i un Estat que vulnera drets i llibertats. Situar el debat en veure qui és més pur, qui és més independentista o, al contrari, qui és en realitat un botifler emboscat o un traïdor a la causa, no farà més que empetitir l'espai i fer-lo cada cop més irrespirable i poc atractiu. I aquest és un camí que porta segur a la derrota.