Partit Nacionalista de Catalunya / Antiindependentistes

Partit Nacionalista de Catalunya

Ara que es tomben estàtues pel seu significat, potser també caldria descavalcar paraules del diccionari. El terme nacionalista per a un partit nou sona antic. El nom, d’entrada, fa mandra per més que subliminarment els entronqui amb un Partit Nacionalista Basc que tornarà a arrasar a les eleccions del 12 de juliol. El nou Partit Nacionalista de Catalunya que demà celebrarà el seu congrés de forma telemàtica té un manifest fundacional que no amaga l’ou. Són un partit que es gronxa pel centre social-liberal sense complexos. Si fa no fa, com el PNB. Són pragmàtics, aposten per la bona gestió i estan convençuts que hi ha un ampli ventall d’homes i dones que se sentiran còmodes en aquest espai que ara no és de ningú. De nínxol, n’hi ha. Diuen que han vingut per quedar-se. Malament rai si algú digués que neix per morir. La seva vida, més o menys llarga, dependrà de qui els financi, de les complicitats públiques que aconsegueixin, dels minuts de Telenotícies i del nombre d’aparicions al FAQS que tingui Marta Pascal al cap de l’any. En la seva comunicació, hauran de desempallegar-se d’algunes etiquetes. Tot i que Pascal i Campuzano van perdre la batalla de Waterloo, el PNC haurà de lluitar per demostrar que no té una executiva d’escindits, rescindits i rancorosos. Esclar que les llufes interessades (per part dels partits i dels mitjans) formen part de la vella normalitat política. Es tracta d’encasellar el rival, des del primer minut, per menystenir-lo. Al PNC, ja abans de començar, els entaforen al sarró dels autonomistes, encara que ells no se’n sentin. Dret a decidir? Sí. Referèndum pactat? Sí. Unilateralitat? No. Marta Pascal, en el seu llibre, diu sense embuts que és independentista. Però, per no prendre mal, s’emmirallen tant en el PNB que els han calcat la mateixa definició per als seus objectius d’ambició de país: “Recuperació de la sobirania nacional plena”. A aquest pas, de candidat a les eleccions al Parlament, podrien presentar l’Urkullu.

Antiindependentistes

En Sergi Pàmies, que és un home a qui no se li escapa res i que escriu sobre gairebé tot, es queixava, temps enrere, que els mitjans de comunicació catalans que han fet del Procés un modus vivendi establissin a tota hora la distinció entre independentistes i unionistes (o espanyolistes). Un dia, a la porta dels lavabos de RAC1, li vaig preguntar, quina hauria de ser, doncs, la manera de distingir els catalans. La resposta, immediata, la portava pensada de casa: “Independentistes i no independentistes”. Considerava que era l’expressió més neutra, sense connotacions de cap mena. Potser tenia raó. Un any i un confinament després, però, aquella distinció em sembla que ja està també superada. Fins i tot l’independentisme té matisos que van molt més enllà dels tants caps tants barrets a què ens han acostumat ERC, el PDECat i la CUP en els últims temps. Ara s’hi suma aquest Partit Nacionalista de Catalunya que, amb més modèstia que aquella Casa Gran del Catalanisme d’Artur Mas, aspira a aglutinar no només els independentistes. En aquest sentit, podria fer frontera amb els sectors més catalanistes dels votants del PSC i, sobretot, amb els desencantats de CiU/JxCat/PDECat/Crida, ja sigui per la manca de coherència, pel seguidisme excessiu de Puigdemont o perquè els fa nosa la literalitat de la unilateralitat. És lògic que, amb unes eleccions a la vista, i sabent com penalitza la llei D’Hondt, els partits existents vegin el PNC com una amenaça per al seu sac de vots. En una entrevista a La Vanguardia de diumenge, Albert Batlle, animal polític amb una trajectòria bumerang, es postulava per liderar una confluència contra l’independentisme. No em sembla la millor manera d’endegar un projecte, aquest d’anar contra algú. M’agrada més qui rema a favor de les causes, en comptes de jugar a la defensiva. Ho proposa des d'Units per Avançar. No sembla que ara per ara uneixi gaire gent ni s’avanci cap enlloc. Vet aquí un altre nom mal triat.