Passat, present, però sobretot descodificar el futur
Marquetinià i publicistaCal que busquem en el passat per definir el que som i d’on venim. Ens reafirma de manera diferencial al món el “Més que un club”. Cap altra entitat esportiva ens pot robar aquest territori o posicionament. Mantinguem-lo viu i fem-lo un fet diferencial de veritat. Això sí, no n’alterem el veritable significat, però sobretot definim el seu valor ara i aquí, no el busquem en el moment de la creació del club, ni durant el franquisme. Aquests fets tenen el seu valor, són història i el llegat dels que ens van precedir. Utilitzem el Museu i la Wikipedia, i tots els canals que calgui, per relatar qui i com es va fundar l’entitat. Mantinguem la flama viva de les icones futbolístiques que han fet gran aquest club: Kubala, Cruyff i Messi per sobre de molts altres al terreny de joc, o Helenio Herrera, el mateix Cruyff o Guardiola a les banquetes.
Intentem analitzar, per no cometre l’error en el futur, per què sempre acabem malament amb els nostres herois. Ningú pot dubtar dels nostres referents i la nostra doctrina futbolística: és i ha de ser el cruyffisme, senzillament perquè abans no en teníem. Aquest ADN Barça que ens fa genèticament tan sectaris, i que senzillament no existia fa trenta anys quan va arribar l’holandès, ens ha de guiar en els ideals futbolístics, així com La Masia ho ha de fer com a concepte futbolístic que fonamenta l’educació i la perpetuació del nostre futur futbolístic. Entenent que actualment tots els grans equips tenen acadèmies semblants o millors que la nostra i que l’únic que ens pot diferenciar són la visió i els valors.
L’ADN muta a poc a poc per millorar
Això sí, adaptem-ho tot com calgui per poder competir en el futbol actual contra el futbol total del Liverpool de Klopp o del Bayern de Flick. Aquest va ser el llegat d’algú com Luis Enrique fa uns anys: evolucionar, no canviar. L’ADN muta a poc a poc per millorar l’espècie i permetre la seva supervivència, pur darwinisme, pur barcelonisme. Assentades les bases que ningú hauria de discutir, ni a les tertúlies radiofòniques, saltem a la complexitat del problema que tenim a sobre la taula. Ens juguem el futur de l’entitat en el proper mandat. Ser o no ser. En aquesta supervivència, la pandèmia i la seva afectació als ingressos del mercat futbolístic tenen una dimensió extraordinària que s’està convertint en la nova normalitat. Endeutament, baixada sobtada d’ingressos i un sobrecost inassumible de la despesa de l’estructura esportiva són un càncer empresarial. Per això tenir visió de present és més important ara mateix que pensar en clau de futur.
L’estratègia de club és ara i aquí, demà pot ser massa tard. Això ens obliga a intentar finalitzar amb la guerra civil dels ismes. L’únic isme que pot tenir el club és el barcelonisme. Seguir per aquest camí solament ens pot portar a la divisió i l’autodestrucció social. L’enemic no és a casa, el tenim en forma de clubs estat (PSG o City), societats anònimes que cotitzen en borsa o ho faran (United o Liverpool), institucions en mans d’oligarques de països poc democràtics (Chelsea o Inter) i un Madrid que mentre no mori Florentino Pérez és una dictadura presidencialista que segur que no volem. Tots aquests models de gestió són més eficaços que el model de governança estatutària que tenim. Per tant, no dividim el Barça com tenim dividit el país. Això ens portaria a una isquèmia sistemàtica greu. Qui no guanyi les pròximes eleccions que no es dediqui a fer oposició com Santiago Abascal des del primer minut. Cal aconseguir el govern dels millors, però trobar el balanç entre una junta que presideixi i els millors executius del món de l’esport que dirigeixin. Caldria separació de poders com als estats democràtics entre el poder legislatiu i l’executiu, redefinint l’estructura i el rol de l’assemblea.
El Barça no pot ser una eina política, però, en canvi, ha de ser un instrument de país, així com un referent democràtic i catalanista universal. No el polititzem en excés, ni deixem que els polítics en facin ús demagògic; aquesta no és la guerra que ha de combatre el club. Hem de ser pal de paller de la catalanitat al món, però ja no som l’exèrcit del país. La senyera pot ser una bandera universal, i hauria de ser sempre la segona samarreta, deixem-nos de dissenys amb el color de moda per raons de màrqueting temporada rere temporada (poden ser la tercera, quarta o cinquena). La culerada ha d’entendre que, si volem competir per guanyar la Champions, cal barrejar Rakuten i Nike amb Unicef i la nostra Fundació.
No vull fer més sang de Bartomeu que la que s’ha fet. En els darrers dies se n’han escrit rius de tinta amb molta fredor. L’actual expresident feia un temps que jugava a la ruleta russa. Massa casos han acabat als jutjats. Massa assessors àurics i massa opinions interessades escoltades a cau d’orella. No es pot voler quedar bé amb tothom. Diuen que decidir i executar és impopular i ell no volia ser-ho per naturalesa. Els darrers mesos, la deriva era pròpia de la trama de la pel·lícula Thelma i Louise. Però tots aquells que el coneixen, o el coneixem, sabem que l’ésser humà que hi havia darrere del president és una bona persona, respectable i honrada. Encara que a molts no els agradi llegir-ho i pensin tot el contrari. Això no l’eximeix de la responsabilitat del seu mandat, però, per molt presidencialista que sigui un club, l’estructura executiva en té una bona part de la culpa. El final ha estat kafkià, polititzat per una Generalitat coral que n’ha volgut ser part, sense ser-ne.
Marca més global que el país
Però parlem de futur. Tindrem president i junta nova al gener. Poden ser les eleccions amb més candidats a president del Barça de la història, fet que sembla tot un contrasentit, amb el risc econòmic que assumiran els membres de la junta guanyadora. Risc personal i patrimonial com mai per als membres de les candidatures; per tant, les elits empresarials i patrimonials. Tot i que alguns utilitzaran la carrera electoral solament com a campanya de promoció i visibilitat personal. Hi haurà més expectació que a les pròximes eleccions per a president de la Generalitat. El Barça és molt temptador i una marca més global que el mateix país. Si el candidat a la presidència del Barça el guanyen els vots dels socis de les Corts, Sarrià i Sant Gervasi, com diuen alguns assessors de curses electorals, el futur del club ens acostarà més a l’Europa (que em perdonin els socis graciencs del club escapulat) que al Bayern Munic.
El Barça ha de ser més global que mai i, per això, hem de deixar de pensar en local. La junta directiva hauria de ser el més plural i transversal possible respecte al que actualment és el país i el club, sense cap biaix. Res de teranyines burgeses, res de barretines, res de quotes pintoresques. Com menys presidencialista, més forta; com més transversal, més semblant a la base. No hauria de guanyar un president, sinó una idea i un compromís col·lectiu del Barça del present i del futur. Caldria evitar que la junta desembarqui amb compromisos amb executius per substituir els actuals (si cal fer-ho, que ho facin consultors en recursos humans), amb pactes amb empreses a canvi d’acords electorals i, fins i tot, amb fitxatges mediàtics que guanyen eleccions però no són estratègics. Si cal, redefinir l’organigrama organitzatiu. Per aprofitar, caldria erradicar d’un cop per sempre el llegat dels darrers anys d’autogestió del vestidor, i deixar ben clar que qui mana és als despatxos i no als vestidors. No votarem un president, votarem la supervivència i el futur del club. Que ho pensin bé, els que vagin a votar i els que es presentin. Hem de repensar el Barça, per no carregar-nos-el en el proper mandat.