De la pasta de dents als musclos al vapor: l’avanç silenciós dels microplàstics
Alguns països ja han detectat l’alta perillositat dels plàstics més petits i en prohibeixen la producció
BarcelonaSalud Deudero es dedica a obrir estómacs de peixos i analitzar-los a través del microscopi. És directora del Centre Oceanogràfic de les Balears (COB) i ja fa anys que investiga l’impacte dels plàstics que llencem als entorns aquàtics. Diu que el 70% dels peixos que examina tenen trossets de plàstics a l’aparell digestiu. Són els anomenats microplàstics : les partícules de plàstic (tòxiques) de menys de 5mm que els animals marins confonen amb aliment.
La comunitat científica està alertant que els microplàstics, tot i que són gairebé invisibles, representen una gran amenaça per al planeta: ja s’han introduït en la cadena alimentària i podrien estar perjudicant la nostra salut. Alguns països ja han fet els deures, nosaltres encara no.
El perill d’aquests plàstics diminuts és que s’estan acumulant en els organismes. Cada cop és més habitual trobar-ne en el contingut estomacal d’animals marins. Les espècies de peixos que dissecciona l’equip de Deudero, per exemple, són molt comunes. S’han trobat microplàstics en lluços, molls, bogues...
S’està arribant a xifres rècord. Només dues dades: a la Mediterrània, segons l’associació WWF hi ha 1,25 milions de microplàstics per quilòmetre quadrat. I un consumidor europeu de marisc podria estar ingerint 11.000 peces de microplàstics a l’any. Amb tot, Salud Deudero adverteix que ens podríem estar quedant curts: “D’aquests polímers en sabem molt poc. Estudiar la mar és similar a estudiar l’espai”.
¿Però quina mena de plàstics són els que s’empassen els animals per error? Segons les anàlisis del COB, la majoria provenen d’embalatges més grossos que s’han desintegrat per l’erosió de l’aigua, sobretot d’ampolles d’un sol ús i de plàstics cel·lofana (com el tel que cobreix la fruita embalada del supermercat). En menys quantitat també s’han trobat microplàstics fabricats intencionadament per al tèxtil i alguns productes cosmètics (com les microesferes de les pastes de dents i els exfoliants). “Cal prendre consciència que molts dels productes que fem servir són perillosos”, apunten des de la fundació catalana Rezero.
¿Menjar plàstic és nociu?
Aquesta és la gran incògnita. Científics d’arreu del món estan intentant avaluar l’impacte que generen els microplàstics quan, un cop dins la cadena tròfica, arriben al nostre organisme. Entre ells, la biòloga Irene Brandts de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). De moment, ella ha fet experiments amb musclos comuns i ha demostrat que els microplàstics (i els nanoplàstics) no només s’acumulen en els organismes sinó que, si més no en aquesta espècie, poden arribar a alterar-ne l’ADN. “Això podria suposar que la seva funció immune empitjorés o que fossin més vulnerables a agressions externes”, diu Brandts.
Ara bé, aquest equip de la UAB és molt prudent: no poden confirmar que això tingui implicacions per a qui ingereixi musclos contaminats. És cert que moltes investigacions apunten en aquesta direcció, però totes són molt incipients. Brandts continuarà treballant en aquesta línia. “Com més dades aconseguim, més arguments tindrem per impulsar polítiques ambientals”, explica la doctoranda.
Els EUA, Suècia... i Catalunya
Davant de la proliferació d’informes que alerten de la perillositat dels microplàstics, alguns països s’han començat a posar les piles. A part de les lleis que limiten la producció de plàstics grossos que s’acabaran degradant, diversos països ja han regulat els microplàstics que són creats intencionadament per les indústries. És el cas dels Estats Units, que l’any 2015 van prohibir la comercialització de les microesferes (les boletes que contenen alguns productes d’higiene personal). Austràlia també ho va fer, i Suècia, el Regne Unit i França. Itàlia ho té apuntat a l’agenda per al 2020.
A l’estat espanyol -el segon país que aboca més plàstics al Mediterrani- molt pocs parlen d’aquestes microesferes. Les organitzacions mediambientals reclamen una normativa, però el govern no ha fet cap moviment. L’últim que ha anunciat en matèria de plàstics, de fet, és que prohibirà les bosses de supermercat l’any 2021.
És per això que hi ha tantes esperances dipositades en la nova llei de residus que s’ha de debatre a Catalunya els pròxims mesos. “Seguint l’estela de les Illes Balears, el Parlament català té una oportunitat fantàstica per tornar-se a posar al capdavant de la prevenció de residus”, apunta Rosa Garcia, la directora de Rezero.
Amb tot, per abordar una qüestió d’aquestes magnituds no n’hi ha prou amb la iniciativa d’alguns països. “Els microplàstics són un problema global, perquè pesen tan poc que els corrents marins els traslladen per tot el planeta”, diu la investigadora Deudero. Per això són tan valuosos gestos supranacionals com la directiva de plàstics de la Unió Europea, que preveu limitar la producció de microplàstics el 2020. Malgrat l’escepticisme, Garcia no ho veu tan magre: “Es podria donar el cas que els diferents països que ja han regulat la qüestió pel seu compte fessin pressió perquè s’aprovés una nova normativa europea”.
Una alternativa és l’acció individual. Les organitzacions en defensa del mediambient animen els consumidors a fixar-se en l’etiquetatge dels productes cosmètics, sobretot les cremes exfoliants, les pastes de dents, l’espuma d’afaitar, els esmalts d’ungles, el gel de dutxa, els desodorants... Molts d’ells contenen microplàstics perquè, a l’estat espanyol, encara són legals. Els pots identificar a la llista d’ingredients. Els més habituals són el polietilè (PE), el polipropilè (PP), el polimetilmetacrilat (PMMA) i el niló.
La primera bossa que es dissol en aigua
Un grup d’enginyers xilens ha sorprès aquesta setmana en presentar un nou concepte de bossa de plàstic fabricada sense cap derivat del petroli i que es dissol completament a l’aigua. La bossa, presentada com una solució a la contaminació que generen aquests objectes en el medi ambient, s’ha aconseguit crear canviant la fórmula química amb què es fabriquen normalment les bosses. Els creadors de l’empresa -Solubag- van assegurar que no deixa contaminants i van beure’s un got d’aigua després d’haver-hi dissolt la bossa.