Quan les patates eren per decorar el jardí

L’empremta dels indians a Catalunya és enorme, i no prou coneguda. L’àmbit de l’arquitectura és el més vistós, però hi ha tant a saber! Se sap poc, per exemple, que la Pedrera, al passeig de Gràcia barceloní, va fer-se gràcies a un indià, Josep Guardiola. Pere Milà va casar-se amb la jove viuda de Josep Guardiola. La viuda, que havia heretat una fortuna, i Pere Milà van encarregar la Pedrera, la Casa Milà, a Gaudí (es deia que Milà, en comptes d’haver-se casat amb la viuda de Guardiola, ho havia fet amb la guardiola de la viuda). En l’àmbit de les comunicacions, la primera línia de tren de la península (Barcelona-Mataró, del 1848) va ser possible gràcies a la injecció de capital indià. El llenguatge també s’ha enriquit gràcies als indians. Són nombroses les paraules que el català ha adquirit de "les Amèriques": barbacoa, cacic, canoa, hamaca, huracà, jaguar, piragua, tabac, tauró, xiclet... Moltes són d’origen taïno, poble del Carib que es va extingir amb l’arribada dels colonitzadors espanyols.

Els indians també van impulsar iniciatives benèfiques així que van tornar, i van donar una empenta determinant a la industrialització de Catalunya. Gràcies als indians, vam incorporar receptes –què faríem sense l’arròs a la cubana!–, arbres i plantes… Un esdeveniment que ens sembla propi i que no hauríem tingut si els catalans no haguéssim "fet les Amèriques" és el cafè, copa i puro. Sense els indians, els burgesos haurien fet una sobretaula diferent.

No tot el que va venir d’Amèrica va ser d’entrada ben rebut. Per exemple, les patates eren considerades un aliment vulgar. A Catalunya no es va començar a cuinar amb patates fins al segle XIX. Es feien servir inicialment per decorar els jardins. D’altra banda, la xocolata, que va arribar a través de Mèxic, durant un temps va ser prohibida per l’Església.

Avui soc a Begur, on el llegat indià és importantíssim. Hi ha catalogades 17 cases d’indians. La majoria són de propietat privada, però si més no se’n pot veure la façana. No deixeu de buscar la façana posterior de la Casa Pere Roger, amb la seva bella doblegaleria –una damunt de l’altra–; també us recomano, encara que sigui per prendre un cafè o un te, que entreu a l’Hotel Aiguaclara, situat en un preciós palauet indià, i a l’Ajuntament de Begur, que tot i no ser una casa indiana a l'interior hi ha uns quants tresors de l’època.

Uns 500 begurencs –la quarta part de la població– van viatjar a les Amèriques el segle XIX. Els va empènyer a fer-ho la plaga de la fil·loxera, que va arruïnar la pagesia, i la davallada del preu del corall, arran de descobriments de grans jaciments a Itàlia. I el fet que la pesca i els oficis artesans no proporcionaven feina a tothom.

Uns quants van tornar amb les butxaques plenes. Havien prosperat, treballant de valent en petits comerços i botigues, o bé en grans plantacions de tabac o de canya de sucre. Alguns van fer diners amb el tràfic d’esclaus.

Tot això ho explica amb detall i rigor el Centre d’Interpretació dels Indians de Catalunya. El visito acompanyat d’Anna Castellví, que n’ha fet els continguts. Mentre recorrem l’exposició em pregunto en veu alta què feia decidir un jove abandonar casa, família, amics i tota mena de lligams materials i emprendre un viatge incert a ultramar. "Era menys aventura del que pugui semblar. Molts ja tenien algú que els esperava a Cuba o a Puerto Rico, els dos llocs on van emigrar més begurencs", em diu l’Anna, que també coordina la Xarxa de Municipis Indians.

L’Anna ha estudiat tots els requisits que calia per pujar a bord d’un vaixell que travessava l’Atlàntic: "Calia presentar una partida de baptisme, un document notarial en el qual quedés prou clar que no t’havies vist embolicat en trifulgues, especialment de tipus polític, i que no tenies antecedents delictius; en el cas dels menors calia l’autorització del pare o, si aquest no hi era, de la mare", m’explica. "Aleshores la majoria d’edat s’assolia als 25 anys", remarca. "I pel que fa als homes casats, encara que pugui sorprendre, calia el consentiment de la dona", afegeix. "Si no estaves subjecte al servei militar, encara millor, perquè tenia una durada d’entre 6 i 8 anys", assenyala. "Molts vanemigrar precisament per no haver de fer el servei militar".

Un dels elements que trobo més atractius del Centre d’Interpretació dels Indians de Catalunya és una sala immersiva, que transporta el visitant a una travessa atlàntica. El capità s’adreça a la tripulació i els diu que les cabines més àmplies i còmodes estan reservades als passatgers de primera classe, les més modestes als de segona, i els de tercera tenen a disposició una zona coberta. I els alerta, perquè es carreguin de paciència, que el pitjor enemic d’un veler no és la tempesta sinó la falta de vent, que fa que l’avorriment s’encomani.

EL 1778, LLIURE COMERÇ AMB AMÈRICA. L’any 1756 la Corona va autoritzar el Port de Barcelona a enviar vaixells a Amèrica, però s’havien d’aturar abans a Cadis. El 1778 el rei Carles III va decretar el lliure comerç amb Amèrica, que trencava de manera definitiva amb el monopoli de Cadis.

EL CASINO DE BEGUR, INICIATIVA DELS INDIANS. Va ser el 1870, i de seguida el casino de Begur va esdevenir un popular lloc de trobada i d’esbarjo, que acollia actuacions de teatre, balls... Aquest casino, que continua dret, va ser construït utilitzant les pedres d’una enderrocada torre de defensa.