Patrick Clair: “Treballo perquè en només un minut entris en una sèrie”

BarcelonaAls vint-i-un anys, aquest apassionat dels gràfics animats ni tan sols tenia ordinador, però en poc més d’una dècada s’ha convertit en una referència mundial sobre el tema. I la seva especialitat són els títols de crèdit de les sèries de televisió. Només per posar un exemple sobre el seu lloc a la indústria: en la passada edició dels Emmy hi havia cinc títols de crèdit nominats al premi, i tres eren creacions seves: American gods, The crown i Westworld. (Malgrat tot, va perdre en favor de Stranger things, de Michelle Dougherty, però Clair ja tenia una estatueta per The man in the high castle (2016) i una altra per True detective (2014). Clair va estar a Barcelona aquest mes de juny, en el marc del festival Offf, que va acollir el Hub Museu del Disseny. Amb una agenda de les que treuen fum, el dissenyador va trobar una estona per conversar amb l’ARA sobre el discret art de la confecció dels títols de crèdit, porta d’entrada als universos que proposa cada sèrie.

Com acaba algú dissenyant títols de crèdit per a sèries?

Sempre m’havia apassionat la narració i el cinema. Vaig estudiar direcció audiovisual, però al mateix temps m’apassionava el disseny, en totes les seves formes, i l’arquitectura. I, des que em vaig graduar, tot el que he fet ha sigut trobar diferents maneres de combinar la narració visual amb el disseny.

Quina va ser la seva primera feina?

Feia documentals per a l’ABC, la televisió pública australiana. Eren uns documentals molt curts que explicaven temes complexos a partir de textos i animacions. Ens inspiràvem en revistes com Wired o Colours, però a la televisió. I el repte era explicar una cosa complexa com la guerra amb un tipus de llenguatge molt visual. Algunes de les peces van circular per internet i van captar l’atenció de la productora francesa de videojocs Ubisoft, que tenia molts títols sobre guerra i agents especials perquè havien comprat l’exclusiva dels drets de les novel·les de Tom Clancy.

Si podia explicar guerres reals, també podria explicar-ne de fictícies, devien pensar.

Exacte! Vaig estar un parell d’anys treballant per diferents estudis i feia les seqüències inicials per als videojocs, allà on s’explica el context. Era fan dels llibres de Clancy, i per tant m’encantava la feina, tot i que al mateix temps em sentia una mica encallat, perquè el meu rol era sobretot tècnic. Jo el que volia era treballar més sobre sentiments, sobre personatges, sobre el cos humà... Sobre experiències vitals, en definitiva. I va ser aleshores quan em van encarregar fer els títols de crèdit de True detective.

Així de fàcil?

Ui, no em pensava que tingués cap oportunitat. Em sentia afortunat només de poder competir. Vaig fer els primers dissenys molt de pressa. Però devien agradar, esclar, perquè em van donar la feina i va ser el millor que m’ha passat mai.

¿Intuïa l’èxit que tindria la sèrie?

No, no hi havia manera de saber-ho. Però només poder treballar per a la pitjor sèrie de l’HBO ja hauria sigut un somni fet realitat. Sí que recordo, quan em van deixar llegir les 20 primeres pàgines del guió, que tot allò tenia una energia soterrada molt potent i que et captivava lentament.

La cançó que sona, de The Handsome Family, va ser una tria seva?

En aquest cas ells havien triat la cançó. Cosa que és inusual però, al mateix temps, fantàstica: si una imatge val mil paraules, una cançó en val cent mil. En una sala de reunions pots parlar fins a caure rodó del to de la sèrie, però si sents la música ho entens automàticament. Però Nic Pizzolato tenia mitja hora de cançons descarregades, entre les quals hi havia aquesta.

¿Hi ha un procés estàndard de creació de títols de crèdits?

Canvia molt de projecte a projecte. El factor decisiu és quan ens incorporem nosaltres. A vegades només hi ha un guió. Sovint hi ha un episodi, ni que sigui en brut, amb els efectes visuals encara per inserir. I molt poques vegades es va més enllà d’això. Com més sapiguem, esclar, millor. Parlar és una bona inversió sempre, i preguntar què els ha inspirat, perquè tornem amb una idea ben perfilada sobre quina és la seva visió.

I, a partir d’aquí, ¿quant es triga?

A vegades són sis setmanes, a vegades onze mesos. Sovint passem molt de temps treballant les idees, amb poques persones involucrades en el procés. L’execució, en canvi, es pot fer en un mes. Passa el mateix amb el personal: a vegades són dues persones i a vegades són quasi trenta, sobretot si hi ha efectes digitals. Però no crec que més gent vulgui dir millor títols. Això dels títols de crèdit va de tenir idees, de ser flexible.

¿Els creadors hi intervenen molt o el deixen treballar?

Hi ha interaccions, i tant: no hi ha cap sèrie que hagin aprovat a la primera. Però és part del procés i tu has de saber negociar i adaptar-te. Fem moltes proves inicials amb paper i llapis per confrontar les primeres idees amb els creadors, de manera que no comencem a fer imatges reals fins que no tenim el concepte ben afinat.

¿Voldria fer el salt cap al cinema?

En cinema els directors tenen una idea visual molt potent i, per tant, seria una mica més difícil imprimir la personalitat pròpia. A la televisió és més factible, perquè les idees venen sobretot dels guionistes i, per tant, donen més llibertat en l’àmbit visual, que és el meu negociat.

Com definiria el seu estil?

Intentar comprendre com funciona la creativitat és difícil. Jo no sé quin és el meu procés, més enllà de tenir pànic fins que trobo una cosa que funciona. Vaig llegir no sé on que la creativitat és la unió de dues idees no relacionades. Doncs potser és això, o almenys a mi em funciona.

Quin és el paper dels títols de crèdit avui dia?

L’objectiu clàssic segueix sent convertir-te en la càmera de descompressió que dona accés al món particular de cada sèrie. Treballo perquè en només un minut entris en una sèrie i aparquis les preocupacions de la vida quotidiana. Però ara que es miren els episodis de tres en tres, crec que un altre objectiu és deixar respirar el públic. Està bé que si un episodi ha acabat amb una revelació o una escena impactant, hi hagi ni que sigui un moment per digerir-ho.

¿I com s’aconsegueix que siguin immersius?

Han de tenir alguna cosa que ressoni, que parli dels personatges, encara que no sigui directament. El millor exemple és Mad men. Es poden descriure en una sola frase: un home en caiguda lliure. Que és just el que li passa a Donald Draper amb el seu viatge intern. Tota la sèrie va d’aquest home que no entén què passa al seu voltant.

Participa en diversos fòrums on s’estudia com el disseny, a més de ser bonic, pot millorar el món.

Vaig treballar a l’MTV durant un temps i tenia total llibertat. Però és com si només mengessis caramel durant un any: necessites alguna cosa amb substància. Així que vaig deixar la feina, em vaig fer freelance i vaig pensar com podria treballar amb aquest disseny animat però que no se centrés en la publicitat i en les marques, sinó que pogués fer alguna cosa amb significat. Potser no per canviar el món, però sí per tenir alguna rellevància. I, per cert, em sembla una llàstima que la televisió australiana retallés el programa que permetia als periodistes joves fer els seus primers passos experimentals, al costat de professionals veterans.

¿I podria posar algun exemple concret?

Quan Obama començava el segon mandat em van demanar que fes un vídeo per explicar els punts clau del panorama general internacional. Potser no va ser el meu treball més fantàstic, però me’n sento orgullós. I entenc que el va veure. Doncs pensar que aquests dissenys poden servir per a la diplomàcia i la política exterior és apassionant.

Acabi amb un desig. Quins títols es deleix de fer?

M’agradaria fer un Bond! Sense cap dubte. Seria un somni convertit en realitat.