L'art és l'espai per al futur
És innegable que en els darrers temps guanyen cada cop més força moviments de contrareforma que fomenten la por a la diferència, al desconegut, a l'altre, i la resistència a qualsevol canvi, fins i tot als que ja han succeït. Aquests moviments proposen combatre aquesta por renunciant a drets i llibertats i construint un mur que ens doni seguretat. Un mur social, fronterer, físic, educatiu, sanitari i cultural. Un mur, això sí, que els diners podran traspassar sense problemes, diners dels quals ningú no ha de tenir por, perquè poden canviar de mans sense deixar cap rastre humà. Aquest mur promet seguretat però nega també oportunitats d'evolució i esperança de progrés col·lectiu, perquè les idees, els descobriments, la ciència, el coneixement, la humanitat avancen i sobreviuen quan són compartides.
Cal combatre aquest mur sense descans amb la seva enemiga més gran, una de les nostres més altes capacitats. Una capacitat que tots aquests moviments reaccionaris ens volen negar. Una capacitat, aquesta sí, que sempre deixa rastre: l'empatia.
L'empatia, com totes les nostres capacitats, cal exercitar-la i practicar-la sovint. L'art, com proposa el títol d'aquest text, és i ha de ser l'eina, el vehicle, l'espai per practicar-la. L'art ens acosta sempre a algú altre acostant-nos a nosaltres mateixos. En l'espai de l'art, les nostres emocions, memòries, pors, preguntes, plaers, contradiccions –el nosaltres– vibraran i entraran en joc amb les d'algú altre que ha escrit, ha pintat, toca, interpreta, fotografia, balla, filma, canta... Entraran en consonància amb tants i tants altres que escolten, miren, llegeixen... I ho farà superant el lloc o el temps en què tots aquests altres existeixen o han existit. L'art és irremeiablement compartit. Més enllà de l'espai i el temps individual, l'art ens fa caminar al costat d'aquells que no coneixem.
L'art és un tèrmit al mur de la contrareforma, al mur que ens vol aïllats, porucs i enemics els uns dels altres. Les pintures al Mur de Berlín són la seva primera esquerda, la paraula d'un actor clavada al cor d'un espectador és la porta oberta al fons de la mirada de l'altre, la síncope del tambor movent els nostres peus és una abraçada transfronterera, el primer vers d'un poema és un viatge compartit a una olor oblidada al calaix de la infància. L'art és l'espai on tots ens podem trobar.
Perquè això esdevingui amb tota la seva força, l'art ha de ser, ara més que mai, un espai obert a tothom. Cal un canvi valent en la manera com la societat i la política entenen l'art. Una aposta de primer ordre. Cal que treballem perquè tothom hi tingui accés, tothom el practiqui i en gaudeixi, el devori. Aleshores entendrem que som tothom, entendrem que els altres també som nosaltres. I deixant la por i els murs enrere avançarem.