El cos de la democràcia

Les últimes eleccions europees han fet real un miratge que hem estat fabricant col·lectivament durant anys: la construcció peça a peça d'una nova forma de feixisme paradoxalment democràtic. Es compleixen així les lúcides prediccions de Pier Paolo Pasolini quan parlava de "l'extrema dreta real" com una nova forma de feixisme capaç de materialitzar-se socialment més enllà de les idealitzacions d'una ideologia passada. L'extrema dreta real (i un conjunt de grups afins a tot l'espectre de partits) no només ha entrat al Parlament Europeu, sinó que s'ha convertit en l'àrbitre dels debats entre totes les altres formacions polítiques. A través d'una rigorosa aritmètica del vot, el nacionalisme tecnopatriarcal i racista ha aconseguit fer del seu llenguatge de l'odi la gramàtica comuna del Parlament Europeu, un necroesperanto.

Assistim perplexos al procés a través del qual la democràcia representativa absorbeix i desactiva les diferents subcultures de l'oposició i les transforma en una cultura del poder i de la identitat. ¿És possible considerar partits com Vox, Reagrupament Nacional o la Lliga –que promouen la construcció d'un mur a les fronteres d'Europa, el tancament o la deportació de tot migrant, la il·legalització del matrimoni homosexual, la penalització de l'avortament, la legalització de la caça i la liberalització del permís de construir i contaminar sense restriccions ecològiques– participants en la construcció d'una societat d'iguals? Asseure un dels seus representants en un Parlament democràtic és com voler jugar a les cartes amb un enverinador que ruixés la baralla amb molècules de cianur per participar després en una "igualitària" partida amb els seus conciutadans. Per si això no fos prou, els models formals i les lògiques aritmètiques amb què funciona la democràcia representativa permeten una recomposició aberrant dels governs: aliances de l'extrema dreta neonacionalista i dels partits socialistes o de centre neoliberal, però també acords entre partits antagonistes (fins i tot quan l'extrema dreta no hi és present) amb l'únic objectiu de mantenir el poder.

Però el problema del feixisme democràtic no són els partits d'extrema dreta, sinó un sistema representatiu antropocèntric patriarco-colonial segons el qual el consens social s'obté a través d'un pacte de lliure comunicació entre individus humans iguals –definits en termes de ciutadania burgesa, neurodominant, heteropatriarcal i blanca–. La forma de govern que el model representatiu i la política de partits genera traeix l'ideal democràtic de la realització d'una societat d'iguals. La suposada democràcia en què vivim ha inscrit el principi de dominació dins de les seves pròpies maneres de deliberació i les seves formes d'organització. El que anomenem lliure (però escassa) participació (un cop cada quatre anys!) no és sinó la ritualització de diferents formes de submissió: administrativa, laboral, racial, econòmica, sexual, digital, legal, psiquiàtrica... La qüestió segueix sent somatopolítica. Quin és el cos que és considerat digne de vot? I on queda el cos polític (irrepresentable i, per tant, no sobirà) després o durant l'acte de representació?

El 1992 la 'drag queen' Joan Jett Blakk, personatge de política-ficció creat per l'activista i artista Terence Smith, es va presentar a les eleccions americanes pel partit Queer Nation amb l'eslògan "Lick Bush" ("Llepa't a Bush") i va demanar als seus seguidors que no la votessin ni a ella ni a cap altre candidat. Després de conèixer-se els resultats de les eleccions que van donar la victòria a Clinton, oponent "democràtic" de Bush, Joan Jett Blakk es va declarar a si mateixa vencedora, ja que, segons el seu argument convincent, ella havia estat aclamada per 84.747.163 abstencions, enfront dels 44.909.806 vots que havia obtingut Bill Clinton i els 39.104.550 vots recollits per Bush.

Si als "votants abstencionistes" hi afegim els punts cecs del sistema obtindrem el mapa de la democràcia real a què apel·la Joan Jett Blakk. No voten ni els empresonats, ni els animals humans menors de 18 anys, ni els considerats malalts mentals, ni els migrants, ni els refugiats "en trànsit". No voten els primats no-humans. No voten les persones trans els noms de les quals no coincideixen amb els que tenen en els seus passaports –si tenen passaport–. No voten els animals no-humans: ni domèstics, ni industrials, ni salvatges. No voten els vagabunds, ni tots aquells cossos que no tenen adreça postal. Tampoc voten les mans indocumentades que masturben les polles dels que sí que voten. Ni voten els coralls. No voten els cossos en coma que esperen una decisió de la justícia per ser desendollats. Ni voten els deprimits, ni les dones que tenen cura dels fills de les famílies que sí que voten. No vota la jungla ni l'aigua –que per cert no coneix fronteres nacionals ni Parlaments, ni cap altra identitat que la que procedeix de l'aliança dels àtoms d'oxigen i hidrogen.

El poble del populisme no té cos. Els temples de la democràcia representativa estan buits i per això es van omplint de feixisme. Destruïm les convencions antidemocràtiques de la democràcia abans que aquestes destrueixin el cos viu de la Terra. Donem cos a la democràcia per salvar-la del seu formalisme representatiu. No demanem dret a vot. Sinó dret al cos. I construïm una democràcia somatopolítica directa.