Pedro Horrach : “Si el rei no fos inviolable és possible que l’haguéssim citat a declarar”

BarcelonaL’advocat Pedro Horrach (Sa Pobla, 1966) va deixar la Fiscalia Anticorrupció just quan es va acabar el judici del cas Nóos. Ara, al llibre Pedro Horrach, el fiscal que puso en jaque a la corrupción, escrit per la periodista Ana Martínez, justifica les seves decisions i defensa la feina que va fer en 24 anys a la fiscalia. La publicació ha coincidit amb la sentència del Tribunal Suprem que ha rebaixat la condemna a Iñaki Urdangarin i Diego Torres.

Ara que Iñaki Urdangarin i Diego Torres estan a punt d’entrar a la presó i que ha sortit al llibre, ¿espera poder passar pàgina del cas Nóos?

Sí, vaig quedar alleujat quan es va anunciar la sentència. Només la instrucció va durar vuit anys...

¿Quin pes va tenir aquest cas a l’hora de decidir deixar la fiscalia?

Ja tenia un projecte personal... i ganes de desenvolupar-lo. Però ha tingut un pes important, no definitiu però important. Hi ha hagut molta pressió mediàtica durant quinze anys i en alguns moments no ha sigut fàcil de suportar.

¿I no l’ha fet sentir malament passar de perseguir corruptes a defensar-los?

No. Perquè el dret de defensa és tan legítim com l’acusació.

Com es van adonar que el gendre del llavors rei d’Espanya havia desviat diners públics?

Al principi no ho tenia clar perquè l’únic que firmava els convenis era Diego Torres, no Iñaki Urdangarin. Va ser revisant les factures que havia aportat Torres quan va començar a aparèixer la figura d’Urdangarin, vinculat a Aizoon i a l’Instituto Nóos. Però fins als escorcolls que vam fer aquí a Barcelona, a finals del 2011, i en la declaració de l’endemà, a la seu de la Policia Nacional a la Via Laietana, no em va quedar clara la seva participació. I no érem conscients de la repercussió mediàtica que tindria.

Cristina de Borbó era sòcia d’Aizoon i membre de la junta directiva de l’Instituto Nóos.

Sí, però no va aparèixer mai cap indici que la vinculés amb la presa de decisions ni de l’Instituto Nóos ni d’Aizoon. Quan la instrucció estava sota secret vam venir a Barcelona a prendre declaració a unes 200 persones vinculades a les dues entitats o a empreses relacionades amb Torres. I ni tan sols la coneixien, l’havien vista com a molt alguna vegada, quan havia anat a buscar el seu marit amb els fills.

Ella no sabia què feia Urdangarin?

No ho sé, sincerament. Però el que no es pot demostrar no existeix, des d’un punt de vista processal.

Quan va saber que evitava pagar impostos llogant-se a si mateixa, amb el seu marit, una part del palauet on vivien, o que passava despeses personals com si fossin d’una empresa que bàsicament es finançava amb diners públics, ¿no es va plantejar citar-la com a imputada?

Carregar despeses personals a una empresa no és delictiu, excepte que s’arribi a una quota defraudada superior als 120.000 euros. Com a molt pot suposar una infracció administrativa. L’únic cas que conec que s’ha imputat algú per aquest fet és el de Cristina de Borbó.

Si el rei d’Espanya no hagués estat inviolable, ¿l’haurien citat?

És possible. Si vam prendre declaració a tothom que estava vinculat amb l’Instituto Nóos o amb els seus membres, fins i tot al secretari personal de les infantes. És possible, però no es va plantejar.

Com va començar la disputa amb el jutge Castro?

Quan va afirmar en una resolució judicial que la meva actuació i la d’altres, com la dels inspectors d’Hisenda, no obeïa a raons professionals sinó a pseudoconfabulacions o ordres. Evidentment, no vaig reaccionar bé. Per què haig de permetre que es posi en dubte la meva feina?

Què cal canviar de la justícia per perseguir millor la corrupció?

Primer, el sistema d’investigació: haurien de desaparèixer els jutges d’instrucció. No pots investigar i a la vegada ser imparcial. Els jutges han d’estar per damunt de la investigació i han de salvaguardar els drets de tots els que hi intervenen.

¿Havia pensat mai que es tornaria a parlar tant de presos polítics més de 40 anys després de la mort del dictador Francisco Franco?

No, pensava que això havia desaparegut. I estic molt sorprès, ja hem evolucionat prou per haver de tornar a sentir l’expressió “presos polítics”.

¿La via judicial és una bona manera d’afrontar el conflicte independentista?

No. L’única manera és la via política; la negociació i el diàleg, però no l’han activada. La resta, no ajuda.

¿És raonable, la manera com s’està executant la via judicial?

Em sembla bastant estranya. És difícil d’entendre que estiguin tant de temps en presó preventiva, per exemple. No acabo de veure la justificació d’aquesta presó. Tot i que respecto les decisions judicials, altra vegada es posa de manifest que cal un jutge de garanties que hauria de determinar exclusivament si la privació de llibertat és correcta o no.

Dirigir la investigació contamina les decisions dels jutges.

Evidentment.