Un ‘pelacanyes’ carregat d’ambició que va ser l’enterrador del franquisme
La primavera del 1976 l’oposició democràtica va fer impossible la continuïtat del franquisme. El rei va cridar a corre-cuita Adolfo Suárez per enterrar-lo abans que l’oposició protagonitzés el canvi democràtic i el deixés sense ofici ni benefici. El 18 de novembre les Corts aprovaven la llei per a la reforma política per 425 vots a favor, 59 en contra i 13 abstencions. Suárez ja podia repenjar el cap a la butaca, relaxar-se i tancar els ulls.
Caldria esperar, però, el resultat de les eleccions del juny del 1977 (no la seva convocatòria) perquè les forces democràtiques l’obliguessin a donar un caràcter constituent a les noves Corts i acceptar una Constitució consensuada que girés full, si més no des del punt de vista jurídic i polític, al franquisme.
Suárez era un noi de poble, de família republicana, un pelacanyes trempat i ben plantat, estudiant mediocre, hiperactiu, fumador empedreït de Ducados i bevedor de cafè. Un seductor carregat d’ambició que no va dubtar a fer carrera política dins del Movimiento.
Aquell jove esdevindrà un excel·lent professional de la política, que sabrà festejar els seus superiors (sobretot les seves dones) i servir-los amb lleialtat, amb un instint natural per agafar l’onada bona (el futur Joan Carles I) i una habilitat extraordinària per surfejar en aigües turbulentes i infestades de taurons.
Manuel Fraga, líder d’AP i exministre de Franco, ho sabia tot però no entenia res, mentre que Suárez no sabia res però ho entenia tot. Tenia clar que havia d’anar de bracet amb aquell jove sevillà que liderava el PSOE. Un tàndem perfecte. Mentre Suárez era el gendre somiat, Felipe González era l’amant que volien les filles. Suárez va ser el que millor va entendre el poder de la televisió a l’hora de transformar la política en espectacle. No debades va ser director general de RTVE. El líder socialista deia que era el millor polític llegint a la televisió.
Suárez, però, no era tan sols un excel·lent venedor d’El Corte Inglés capaç de seduir els franquistes, primer, i l’oposició democràtica, després. La seva virtut principal va ser l’audàcia, el coratge que el va portar a arriscar-se i a prendre decisions transcendentals en moments decisius com ara la legalització del PCE, el retorn del president Tarradellas i les negociacions amb ETA.
Suárez es va negar sempre a escriure o autoritzar unes memòries, fins i tot rebutjant ofertes econòmiques sucoses. De cap manera podia avalar la construcció d’una imatge de “demòcrata de tota la vida”. No ho era. Un pecat original que el descartava per a la construcció de la democràcia i la vida parlamentària. El seu mèrit havia estat la voladura controlada del règim franquista i haver donat la cara davant el cop d’estat del 23-F. Després de ser crucificat per l’Església, l’exèrcit, els empresaris, els franquistes, els socialistes, els EUA (OTAN), el Vaticà (divorci) i el mateix rei, la dreta ha volgut fer-se’l seu. Tanmateix, la transició a la democràcia no hauria estat possible amb el doctrinarisme d’Aznar i la indolència de Rajoy.
