La pèrdua colossal d’una saviesa única

HISTORIADORVaig conèixer el gran historiador, el pare Hilari Raguer, fa més de quaranta anys quan vam coincidir en un congrés sobre Manuel Azaña a Alcalá de Henares. Les converses d’aquells dies van ser el germen d’una llarga amistat que, per a mi, va ser molt important tant personalment com professionalment. Durant els anys següents vam veure'ns a Barcelona o de vegades a Montserrat i, quan això no era possible, ens escrivíem.

Una prova primerenca de la nostra amistat va venir quan em va demanar que fes el pròleg de la seva biografia del general Batet. Em va sobtar, perquè aleshores pensava que els pròlegs els feien els directors de tesi doctoral, que avalaven, amb el seu nom i fama, les dissertacions convertides en llibres del seus deixebles. Se suposava que el prologuista afegia alguna cosa al llibre, adornant-lo amb el seu prestigi. De cap manera podia jo, com a historiador anglès, tenir l’arrogància de presentar Hilari Raguer al públic espanyol. Encara menys quan feia vint anys que el considerava una figura cada vegada més consagrada de la historiografia catalana. Per tant, veia la tasca com un homenatge a l’amic i una manera de subratllar la importància de la seva obra per als hispanistes que no la coneixien.

Molt abans de coneixe'l havia començat aquella admiració pels seus llibres amb La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1939), del 1976, i La espada y la cruz(La Iglesia 1936-1939), del 1977. Tots dos tenien com a elements bàsics una impecable erudició, un estil lúcid i, sobretot, una gran serenitat de judici i profunditat de comprensió. Després va aparèixer Divendres de Passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera (1984) i, gairebé una dècada després, Salvador Rial, vicari del cardenal de la pau (1993). Les dues obres van ser fruit d’una feina prodigiosa d’investigació i el començament per a tots dos, ell i jo, d’una indagació, en el concepte, en paraules seves, “d’aquella tercera Espanya que no cabia ni en la primera ni en la segona”.

En tots els seus llibres, però sobretot en la biografia de Carrasco, s'hi notava un profund sentit moral i una calidesa i compassió humanes que convertien la lectura en una experiència no només enriquidora en el pla intel·lectual, sinó també commovedora emocionalment. Conec pocs llibres sobre la Guerra Civil espanyola més dolorosos, i a la vegada més suggestius, que l’estudi del pare Raguer sobre Carrasco i Formiguera, un home obligat a abandonar la seva estimada Catalunya perseguit pels anarquistes per acabar mort a mans d’una suposada justícia franquista per republicà i catalanista. Batet també pertanyia a aquella tercera Espanya. N’hi havia molts d’altres, però no tots van perdre la vida.

Al llarg de la nostra correspondència anàvem parlant de la tercera Espanya. Es pot veure com em va influir, primer en Las tres Españas del 36, del 1998, i anys després en L’Holocaust espanyol. L’Hilari és més aviat conegut com a historiador de l’Església catòlica, sobretot la catalana, però el seu llibre sobre Batet i d’altres fan evident un coneixement profund de la història de les forces armades espanyoles, sobretot del seu paper colonial. La seva saviesa em va ajudar força quan jo escrivia sobre la capacitat militar de Franco. Tots junts vam explorar les raons que hi havia darrere de la lentitud del seu esforç bèl·lic en la Guerra Civil, que vèiem com una prova de la determinació d’aniquilar la República i establir els fonaments d’una dictadura duradora. De la meva lectura del llibre sobre Batet també vaig aprendre molt respecte al que va passar a Catalunya l’octubre del 1934, gràcies a l’explicació tan subtil que ens donava el pare Raguer dels antecedents de la situació. Per a qui pensava que Lluís Companys havia actuat d’una manera irresponsable, de manera fascinant Raguer feia un retrat del dirigent català molt més moderat, finalment superat pels extremismes de la dreta de Madrid i els independentistes de Josep Dencàs.

Uns anys després vaig tenir el privilegi de fer el pròleg de l’obra mestra de Raguer, La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española (2001), i anys després en vaig poder incloure una traducció anglesa en una col·lecció que dirigeixo. El petit miracle d’aquell llibre era la seva capacitat equànime d’explicar per què el paper crucial de l’Església en la història moderna i contemporània d’Espanya havia sigut sovint reaccionari. Això va ser especialment veritat pel que fa als preparatius de la Guerra Civil. Raguer va fer-nos comprendre que els catòlics se sentien amenaçats per la legislació de la Segona República i també que la dreta va afegir la seva resistència a la reforma social sota un mantell religiós. Va ser capaç de veure tots els aspectes d’una molt complicada història amb la seva acostumada sensibilitat.

A part del gran historiador hi ha l’home, amb el seu sentit catalanisme i la seva gran preocupació per la direcció que prenia l’Església catòlica. I hi ha la persona, amb la seva calidesa humana i la seva fina ironia. Recordo que fins als primers anys del segle actual parlàvem sempre en castellà. A vegades, molt poques, em retreia que jo no havia fet cap esforç per aprendre el català. I així va continuar la situació fins al 2005, quan em van donar el Premi Internacional Ramon Llull. Em va semblar que seria vergonyós agrair el premi en castellà o anglès. "Tinc tres mesos per aprendre el català. Què puc fer?", li vaig demanar. Al cap de pocs dies m'arribaven a Londres dues capses, una amb vídeos i l’altra amb cintes magnetofòniques del curs per a immigrants Digui, Digui. Vaig posar fil a l'agulla. Aviat la meva correspondència i les meves converses amb l’Hilari van passar a ser en català. Amb una paciència exquisida, m’anava corregint els errors.

La seva mort em produeix una profunda tristesa i una sensació de la pèrdua colossal d’una saviesa quasi única. El trobaré a faltar cada dia.