Casaldàliga: s'apaga una veu, se n'encenen milers

Sí. S'ha apagat una veu que durant més de cinquanta anys s'ha deixat sentir, no només al Brasil, sinó al món sencer. I era una veu d'Església que no es deixava sentir per reprovar conductes dels fidels ni per reglamentar vides, sinó per denunciar tot allò que anava contra l'humanisme. Les terribles injustícies del Tercer Món, de les quals, d'una manera o altra, som còmplices els del Primer Món, van ser sempre la causa de les seves protestes, les seves lluites i fins i tot les seves discordances amb la mateixa autoritat eclesial. Les del bisbe català Pere Casaldàliga.

S'ha apagat la seva veu i és necessari que s'encenguin milers de veus contra tot allò que fa que en el nostre món hi hagi llocs que siguin un paradís en el qual alguns tenen ocasió de refugiar-se o de viure, i altres llocs siguin per a una gran majoria un infern on molts homes, dones i nens no tenen més remei que refugiar-se, però on no viuen sinó que sobreviuen, perquè, tot cercant una vida millor, no troben més que entrebancs que fan que segueixin sobrevivint.

Jo avui desitjo ser una d'aquestes veus recordant –en el nostre context, perquè no cal anar massa lluny– dues de les moltes expressions que Casaldàliga va fer servir al llarg de la seva vida com a bisbe de Sâo Félix do Araguaia. "La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure". "Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit". Fa anys que alguns hem volgut fer del bisbe Casaldàliga un dels nostres referents. Fins i tot en detalls ben petits, com el de dur un anell negre de coco en lloc del típic dels bisbes, i que ha quedat per a molts com un signe de l'opció pels pobres. Una veu i un referent que no només és l'orgull de la nostra terra catalana que el va veure néixer, sinó un estímul, perquè és la veu dels que no tenen veu.

I jo voldria, des de la meva insignificant veu de monja catalana, cridar avui a tot el món aquestes dues consignes, perquè ens facin reflexionar tot mirant el nostre voltant: no podem seguir indiferents –i menys els qui tenen el poder i dirigeixen el nostre país– davant de tanta gent que al Primer Món també es limiten a sobreviure, i hem d'estar convençuts que la vida no té sentit si no és per lluitar per causes grans. També a casa nostra necessitem veus que cridin veritats, ara que s'ha apagat una veu universal que es va encendre entre nosaltres.