La Crida, un pas imprescindible
Exigents.catAvui s'ha presentat, a l’Ateneu Barcelonès, la crida a constituir un moviment polític transversal, ampli, obert, democràticament radical, que esdevingui l’eina d’acció política que ens permeti arribar fins a la plena instauració de la República Catalana.
Des del naixement de l’ANC, entre la gent d’aquest país ha anat creixent el convenciment que per arribar a la independència nacional necessitàvem una eina política unitària que superés els marcs polítics i mentals que s’havien anat imposant des de la transició espanyola de fa quaranta anys. En una primera etapa, va semblar que l’ANC era un instrument suficient per aconseguir-ho, que la seva pressió sobre els partits polítics sobiranistes permetria superar les rivalitats partidistes i arribar a acords unitaris sobre totes les qüestions que intervenien en el procés d’alliberament nacional. Pràcticament tots els errors comesos durant els darrers sis anys tenen la mateixa explicació: el partidisme. Malgrat els discursos en sentit contrari, la manca de generositat política ha estat la causa més freqüent de tots els retrocessos i, sobretot, de la pèrdua de la iniciativa política enfront dels aparells de l’estat espanyol, als quals es va acabar donant temps i pistes per bastir la seva estratègia.
Fins ara no ha estat possible superar aquest partidisme. Quatre anys de taules unitàries de diferents tipus, sense resultats positius, mostren que el camí que cal seguir és un altre. Si el camí del pacte, de l’entesa sincera, de la generositat política en benefici del projecte de país, no ens ha portat al final desitjat, cal provar un altre camí. El de la unitat de base, el de la unitat construïda de baix a dalt, el de la participació oberta per construir un projecte col·lectiu que, lògicament, disposi d’un instrument polític, també electoral, d’espectre ampli, transversal, democràtic, transparent, en el qual tothom se senti protagonista.
Ben llegida, la crida feta pública avui convida a participar en la definició del nou moviment que cristal·litzi en un instrument polític organitzat per aconseguir la proclamació de la República Catalana per la via pacífica i democràtica. Per tant, el nou moviment serà el que vulguem totes les persones que ens hi sumem.
Un moviment així està cridat a desbordar el terreny de joc dels partits polítics. D'una banda, pot aconseguir que la convenció nacional constituent del nou moviment, prevista durant la tardor vinent, aplegui molta més gent de la que tenen com a militants tots els partits junts. I, a més, molta d’aquesta gent seran, segur, militants de base de tots aquests partits. Ja va succeir a l’ANC i es pot repetir ara.
De l'altra, el nou moviment es basa no en les antigues ideologies sorgides durant la segona meitat del segle XIX i els primers anys del segle XX, en unes circumstàncies històriques i socials molt diferents de les actuals, sinó que ho fa en els valors universals sobre els quals podem construir la societat del futur, des d’ara mateix. I sobretot per això és un moviment transversal.
Un tercer factor que cal considerar és el de la radicalitat democràtica, el de l’empoderament de la ciutadania. Aquest empoderament es pot fer de manera superficial o profunda. És a dir, fent primàries per escollir candidats, però sense tocar res més, o definint sistemes de participació que portin a construir programes i projectes àmpliament treballats i assumits i que, com a conseqüència, permetin el sorgiment de nous lideratges que se sotmetin a processos de primàries tant per als càrrecs interns com per als públics.
És per tot això que el nou moviment ha de ser l'organització política de tota aquella gent del país que realment vol canviar les coses, de tota aquella gent que veu en l’actual situació no només un procés d’alliberament nacional sinó també, i sobretot, un procés de transformació social que, per ser efectiu, necessita la construcció d’un nou estat, en forma de República, i, sobretot, d’una nova manera de fer les coses, més participativa, més igualitària, més justa, més al servei de la ciutadania.
En un nou escenari com aquest, els partits tindran dues possibilitats. La primera, i ja coneguda, és la de condicionar –des de dins i des de fora– el funcionament del nou moviment, amb l’objectiu de mantenir l’'statu quo', acceptant canvis superficials però poca cosa més. La segona, més valenta i probablement l’única que els pot permetre superar aquesta etapa de grans turbulències, és la de la regeneració política a fons, redefinint el seu paper en la societat catalana del segle XXI i, com a conseqüència, replantejant les seves estructures i el seu funcionament intern.
És l’hora d’avançar, de prendre decisions importants. No és l’hora de la prudència però tampoc de les revoltes sense sentit. Si hem arribat fins aquí, ara ens toca prendre el protagonisme. La Crida Nacional per la República és cosa de tots i totes.
*Article firmat per Alícia Casals, Dolors Feliu, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Ferran Mascarell, Guillem López, Ignasi Faura, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Josep Viana, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Toni Morral, Víctor Cucurull i Virgili Delgado