Mikhaïl Bulgàkov, el tsar de tots els humoristes
"Quinze mil sis-cents tretze malalts. Dos-cents hospitalitzats, i només sis s'han mort". Aquest és el balanç de l'any que el jove metge Bomgard, de 24 anys i acabat de llicenciar, passa en un poblet de la Rússia profunda. El jove i encara inexpert abandona Moscou i agafa trineu i botes per recórrer les verstes nevades que el conduiran fins al poble on l'han destinat a fer de metge rural. Allà només comptarà amb l'ajuda d'un assistent i dues llevadores per curar-ho tot i tothom: nens amb ferides purulentes als ulls, dones que van de part amb el fetus de través, noies tallades per la meitat per les màquines de treballar la terra i homes malalts de sífilis. No hi ha electricitat, no hi ha grans equips mèdics i tot se soluciona a base d'oli de càmfora, pinces hemostàtiques i traqueotomies improvisades. El jove Bomgard, que arriba clenxinat i amb la intenció d'afaitar-se cada dia, acaba barbut i amb els ulls extraviats: es mira al mirall i gairebé ni es reconeix. En un any ha hagut d'assumir la responsabilitat de salvar vides i ha hagut de bregar amb la soledat més extrema.
Després dels set primers contes, arriba Morfina , un relat més llarg i que els fa de contrapunt: quan ja tornem a ser a la capital del districte i podem celebrar la presència de bombetes als sostres de les cases i de microscopis als hospitals, arriba una carta que fa que el doctor torni a agafar el tren, el carro i les botes i corri sota el fred i la neu. Però és massa tard. El seu substitut s'ha mort. Quan llegeixi el dietari que ha deixat el doctor Poliakov entendrà que el jove metge s'havia convertit en morfinòman i havia acabat sucumbint a l'addicció a aquesta substància. Al final de les notes, el doctor Bomgard afirma que són dignes de ser publicades. El que són dignes és d'haver estat escrites per aquest gran escriptor que és Bulgàkov, que aconsegueix expressar la solitud angoixada de l'addicte amb precisió clínica. El relat funciona com a mirall dels precedents perquè la feblesa en què no va caure el jove doctor és la que ha condemnat el seu substitut: "No m'importa res, no necessito res, i cap lloc no m'atrau". Ara sí que el doctor Bomgard entén la magnitud de la seva proesa.
Qui hagi arribat fins aquí pot pensar: "¿Però Bulgàkov no és tan divertit i irreverent?, no és l'autor d' El mestre i Margarida ?" Que no es preocupi, perquè, si no li fan angúnia els cranis de nens tallats amb una serra, es divertirà, i molt, assistint als patiments del doctor Bomgard, que resulta ser un angoixat i un neurastènic, gairebé una caricatura woodyallenesca del professional de la medicina: cada nit somia que els malalts tornen i li reclamen que no els ha curat bé i, quan està a punt d'emetre un diagnòstic, veu una figura enorme i fosca que li diu: "Ahà, torna el teu diploma!" Quan sent segons quines acompanyants repel·lents dels malalts, no pot evitar pensar: "Seria bo que aquestes velletes no hi fossin, al món". I és capaç de fer broma sobre un nen que ha perdut un ull. Un sentit de l'humor únic combinat amb unes angoixes molt fortes que li impedeixen agafar el son cada nit. És en algunes de les reflexions en veu alta que fa abans d'aconseguir caure adormit en què es poden llegir les inquietuds i inseguretats del jove Mikhaïl Bulgàkov.
I després hi ha l'estil, que s'imposa, majestuós i en silenci, com una tempesta de neu. Res no hi sobra, res no hi falta. A les descripcions no hi ha presumpció ni pobresa. Els relats, publicats en revistes mèdiques o literàries russes dels anys vint, eren els primers passos d'un jove aspirant a escriptor, però ja són perles. Contenen cites de llibres o d'autors que segur que l'autor admirava, però a la seva manera. Al conte La tempesta de neu (i que té il·lustres precedents amb el mateix títol, de Tolstoi, de Puixkin i de Txékhov), el metge, atrapat dins d'un carro per una borrufada terrorífica i convençut que és prop de la mort, encara té una última ocurrència: "Tot d'una, vaig recordar algunes narracions i sense saber ben bé per què vaig sentir ràbia envers Lev Tolstoi". Llegir els mestres per enrabiar-s'hi: vet aquí el que poden fer amb Bulgàkov, el tsar de tots els humoristes.