Els perills d’un món sense diners en metàl·lic

Cap d’EconomiaNo poder comprar el pa perquè et falten cinquanta cèntims que t’has deixat a la tauleta de nit és un endarreriment impropi de l’era en què vivim. ¿Qui vol carregar monedes i bitllets actualment, amb el risc de perdre’ls o que te’n faltin, quan ja pots comprar fent servir només l’empremta dactilar i un telèfon mòbil? A part d’incòmodes, els pagaments en metàl·lic possibiliten l’economia submergida i faciliten el frau. A priori sembla lògic que comprar, per exemple, una part d’una casa en negre seria impossible en un món de pagaments electrònics. A Suècia, un dels països més avançats en aquesta qüestió, el cash ja és pràcticament una cosa del passat. Només un 20% dels pagaments es fan en metàl·lic (davant del 75% de la resta del món) i fins i tot hi ha esglésies que accepten almoines pagades amb Visa. “L’únic problema que m’he trobat és la moneda per al carro del supermercat”, explicava fa uns mesos a Bloomberg Businessweek Björn Ulvaeus, exintegrant d’Abba i abanderat del moviment antimetàl·lic a Suècia.

Aquesta setmana el Banc Central Europeu ha anunciat que el 2018 deixarà d’imprimir bitllets de 500 euros, símbol de l’economia submergida, ja que considera que contribuirà a lluitar contra el frau fiscal. Va ser una notícia excel·lent per als defensors que el cash ha de deixar d’existir, entre els quals hi ha respectables gurus com l’execonomista en cap de l’FMI Kenneth Rogoff. ¿Quins seran els pròxims bitllets que el BCE deixarà de produir? Potser algun dia ja no n’imprimirà cap.

Abans de continuar, el lector ha de saber que qui escriu aquestes paraules simpatitza fàcilment amb aquestes posicions. Des del punt de vista de la comoditat, el metàl·lic em molesta i no tindria cap inconvenient a fer pagaments electrònics la resta de la meva vida. Compro posant un dit al meu mòbil i dono gràcies de ni tan sols haver de buscar el número de la meva targeta de crèdit.

Però la desaparició del metàl·lic té una cara fosca. Per començar, una obvietat: en un món sense cash, tothom estaria obligat a ser client d’un banc des de petit. És una situació il·lògica, però que potser es podria salvar amb targetes especials vinculades als comptes corrents dels pares i limitades a petits pagaments.

Hi ha un altre problema, que és de privacitat. A la majoria de gent no li importa compartir la seva vida a Facebook i la resta de xarxes socials, però al cap i a la fi hi mostra aquella part de la seva vida que vol mostrar, tant als seus contactes com a les empreses que, utilitzant el big data, fan negoci analitzant els gustos dels usuaris. Però en un món d’obligat pagament electrònic, no podríem escollir què volem compartir: tota la nostra informació estarà disponible per al Gran Germà. Els diaris que comprem, l’alcohol que ens agrada, qualsevol cosa.

Pagar per tenir un dipòsit

Encara hi ha un tercer problema. Igual que ens estem endinsant en una era supertecnològica, a Occident també ens trobem dins d’una etapa en què l’economia creix poc i, segons les estimacions dels bancs centrals, el creixement seguirà feble almenys uns quants anys més. Alguns diuen que per sempre més i expliquen que som a l’era de l’“estancament secular”. Amb la intenció d’estimular l’economia i encoratjar els bancs perquè prestin diners, el Banc Central Europeu ja cobra a les entitats financeres que li dipositen els diners en comptes de donar crèdits a les famílies i les empreses. Traduït a una situació quotidiana, és com si a vostè el banc li cobrés una comissió pel simple fet de guardar-li els diners: ingressa 1.000 euros de nòmina i quan els vol treure n’hi donen menys.

Fins ara les entitats financeres han dit que no traslladaran als clients els tipus negatius que els cobra el BCE. Jaume Guardiola, número dos del Sabadell, deia al març que era de “sentit comú” que el client no pagui per tenir els seus estalvis al banc. El president de La Caixa, Isidre Fainé, s’ha expressat en termes similars. Però ¿què passaria si un dia decidissin cobrar? La temptació de molts clients de treure els diners del banc seria gran, ja que guardar-los en un calaix de casa almenys els seguiria sortint gratis.

Però si el cash no existeix, el client no tindrà aquesta opció. Estaria atrapat. El màxim que podria fer seria canviar els diners d’entitat, però no s’escaparia de pagar.

Curiosament, un dels bancs centrals que ha liderat la imposició de tipus negatius ha sigut el de Suècia, on el metàl·lic aviat podria ser història. Els suecs podrien ser, per tant, les primeres víctimes de la causa justa que han abanderat.

Per acabar, un apunt: és cert que l’economia submergida es fonamenta avui en els pagaments en metàl·lic. Però ningú pot garantir que en un món totalment electrònic no hi haurà frau. Igual que hi ha narcos que han sabut usar bitcoins per esquivar les autoritats, és previsible que apareguin noves formes per delinquir electrònicament.