Perplexitats virals que arriben de la Xina

i Manel Ollé
15/02/2020
3 min

Ens arriben alhora les enraonades crides a la tranquil·litat sobre l’epidèmia del Covid-19 i les imatges inquietants sobre els efectes i la gestió del brot a la Xina. Mentre que uns es pregunten amb suspicàcia si les autoritats de l’OMS no ens estan amagant alguna cosa, els altres es demanen si no deu ser que les autoritats xineses s’han passat de frenada, o bé estan aprofitant l’ocasió per experimentar noves formes de control social. En aquesta aparent contradicció hi ha tot just una nova mostra de la mena de món on som, i de fins a quin punt la globalització produeix escenaris imprevistos.

Tendim a interessar-nos per allò que ens sembla més proper i ens pot afectar més directament. Que a les províncies d’Ituri i Kivu del Nord, a la República Democràtica del Congo, el brot d’Ebola que es va desencadenar fa un any hagi fet més de 2.200 morts d’entre els 3.300 afectats ens sembla una notícia trista però no alarmant, en la mesura que tot sembla molt localitzat i difícilment exportable. Però les relacions entre allò que és local i allò que és global es tornen cada vegada més complexes i menys evidents. Ni el Congo ens queda tan lluny ni la Xina tan a prop. I a l’inrevés.

Els primers casos de l’epidèmia del Covid-19 es van manifestar a la ciutat de Wuhan a principis de desembre del 2019, però les autoritats xineses no van reconèixer oficialment que hi hagués una epidèmia fins al 20 de gener. La tardança en reaccionar ha estat clau en l’expansió del virus. Els primers metges que van alertar a les xarxes socials sobre el brot a mitjans de desembre van ser silenciats i castigats de forma expeditiva. El manteniment de l’estabilitat social passa davant de qualsevol altra consideració.

Quan tres dies més tard, el 23 de gener, just abans de l’Any Nou Xinès, les autoritats van decidir posar en quarantena la ciutat de Wuhan i altres grans ciutats de la província de Hubei, es calcula que com a mínim uns quants centenars de milers d’habitants d’aquesta ciutat ja n’havien marxat, per fugir de l’epidèmia o simplement per fer les vacances. El calendari tradicional xinès es va conjurar amb la ineficàcia de les autoritats. Amb l’Any Nou Xinès comença el que es coneix a la Xina com la Setmana d’Or, un període de vacances que comporta el moviment massiu de persones més gran que es produeix cada any al món: més de 700 milions de persones movent-se d’un costat a un altre de la Xina. Aquest any el moviment ha estat molt menor, però la tardança del govern en reaccionar ha afavorit la dispersió del virus.

Si el caràcter opac i autoritari del règim xinès explica la paràlisi i el desgavell inicial, també ha fet possible una resposta expeditiva, difícilment gestionable en altres bandes del món, amb societats menys disciplinables. El confinament massiu de desenes de milions de persones a casa no s’ha limitat a la província de Hubei. Totes les grans ciutats xineses s’han passat aquestes setmanes amb els carrers buits. Les vacances s’han perllongat per decret, i el país ha estat literalment paralitzat ja des de fa tres setmanes. Les finances de l’estat han injectat diners a les borses i miren d’apaivagar uns efectes econòmics que sens dubte seran molt importants.

En aquest brot d’una mortalitat relativament baixa, la clau del problema rau en l’extrema rapidesa amb què s’estén el contagi, i la consegüent capacitat de col·lapsar el sistema sanitari. Als afectats i als morts que es van produint caldrà sumar-hi la xifra de tots aquells malalts greus d’altres malalties que, davant la prioritat d’estat de contenir el brot, han quedat desatesos.

L’epidèmia està tenint un alt cost no tan sols econòmic sinó també polític, a la Xina. Hi ha qui prediu que tot això es pot acabar convertint en un Txernòbil per a Xi Jinping. Tot dependrà de com es resolgui. De moment s’ha activat el tallafoc habitual de les destitucions a escala local. Les desenes de milions de xinesos confinats a casa han expressat a les xarxes, malgrat la censura, la seva barreja d’impotència, pànic i indignació davant la forma com s’està gestionant tot plegat. S’ha perdut la confiança, mentre l’èpica oficial mira de capgirar les percepcions. Les autoritats xineses estan intentant mostrar al món que poden sortir-se’n. Si ho aconsegueixen, i esperem que sí, tots podrem respirar més tranquils. Caldrà llavors veure com es refan els ponts de confiança amb la seva població, o bé si hauran d’aprofundir encara més la pressió d’una controlocràcia que, un cop més, s’ha revelat com un perill global a l’hora d’afrontar situacions de crisi.

stats