Tenir “persones far” a prop, un dels secrets de la felicitat

En aquesta vida ens definim, entre moltes altres coses, per amb qui decidim relacionar-nos. No triem, esclar, els pares, els germans, els avis, els tiets –és a dir, la família de sang–. Però les altres persones amb qui teixim amistat i complicitat en bona part sí que les triem. La nostra felicitat depèn, també, de tot aquest entorn. Per això és important –i potser més fàcil del que ens pensem– saber-nos envoltar de “persones far”, aquelles que, fins i tot estant lluny de nosaltres, ens fan batecs de llum si els necessitem, ens il·luminen en moments de dubte o de dificultat, i ens porten al port més proper.

Hi reflexiono amb motiu d’un bonic text que llegeixo al llibre de visites del Museu del Far de Tossa, escrit per una noia (adolescent?, madura?, no diu l’edat) que defineix molt bé aquestes “persones far”.

No deixeu de fullejar aquest llibre de visites si aneu al Museu del Far de Tossa. Hi trobareu idees, poemes i comentaris sobre la fascinació que generen els fars (i també alguna poca-soltada). David Moré Aguirre ha explorat a fons aquest llibre –i els de molts altres fars de Catalunya– i n’ha fet una excel·lent publicació, El sublim i el quotidià dels fars de Catalunya.

En David coneix molt bé el far de Tossa. Hi va viure fins als 15 anys, ja que el seu avi matern, Alberto Aguirre, va ser-ne el penúltim faroner. “Quan anava a dormir sentia el soroll de l’aparell com girava –em comenta–. I això, de petit, em feia una mica de por”.

“Els avis m’explicaven que una vegada va haver-hi un petit terratrèmol que va fer bascular el mercuri que garantia l’estabilitat de la màquina de rotació gegant del far (tot l’aparell òptic s’assentava sobre un flotador de mercuri). I aquell moviment sísmic va fer baixar per l’escala de ferro una pila de boletes de mercuri. Clinc, clinc, clinc… Els avis van estar una bona estona recollint les boletes”. M'ho explica en David mentre visitem el museu, situat a l’espai on ell va viure. El museu se subtitula Centre d’Interpretació dels Fars de la Mediterrània, un lema grandiloqüent que no es correspon gaire amb la realitat, ja que està dedicat sobretot al de Tossa i als de la Costa Brava.

“Dalt del far no m’hi deixaven accedir”, m’explica en David (actualment els visitants tampoc hi poden pujar). “Al costat del far teníem un hort, amb faves, tomates, mongetes, alguns fruiters… i una temporada també conills”.

“El meu avi, que ara té 99 anys, va fer un dibuix detallat de la torre i de la llanterna d’aquest far per tal de fer les reparacions dels elements metàl·lics. L’he vist dibuixar i pintar tota la vida. Això li va anar molt bé per guanyar la plaça de faroner: saber dibuixar era molt important per explicar als seus superiors una avaria que no podia resoldre o plantejar-los solucions –m’explica en David–. Amb el seu pinzell sempre es va distreure als fars on va estar destinat (al del Port de la Selva, al del cap de Sant Antoni, al País Valencià, i al del cap de Favàritx, a Menorca). Va ser aquí, a Tossa, on va arribar el 1951 i on es va jubilar el 1990, on més va dibuixar i pintar”. Als primers anys de la seva estada a Tossa van produir-se les primeres onades de turisme, i ell va saber treure’n partit: va aprendre anglès de manera autodidàctica, a través de les emissions d’English by Radio, de la BBC –que des del far captava amb facilitat– i de la revista Life, i venia algunes de les seves obres als visitants. La seva dona no es va quedar enrere, i es va posar a vendre’ls postals.

He pujat amb en David Moré fins al far caminant per la Vila Vella. Ara, des d’aquí dalt estant, veiem el mar ple de cabretes. Només per la vista ja val la pena haver-hi vingut. No m’estranya que aquest sigui un lloc preferit per molts per dir-se "t’estimo i t’estimaré sempre", o per veure com el sol surt ben d’hora des de l’aigua.

Ens acompanya també l’Andreu Sala, responsable del Museu del Far de Tossa. “Sempre he sigut una mica ermità; per això, per a mi, aquesta feina tranquil·la és una bona feina", confessa. "Entre els fars de Calella i de Palamós hi havia massa distància, i es va decidir que el millor lloc per fer-ne un entremig era Tossa –explica l’Andreu–. Els pescadors de Tossa van tenir un paper actiu: van demanar al govern espanyol que es fes aquest far”, afegeix.

“Per accedir-hi, el primer projecte preveia l’enderroc d’alguns dels habitatges de la Vila Vella. Per sort, van fer passar el camí per la banda nord, on no hi havia cases. Així es van salvar les de la gent més humil del poble, els pescadors”. Aconseguir el far que tant havien reivindicat els podria haver costat les pròpies cases.

HABITAT FINS AL 1999. El far de Tossa va fer-se sobre les restes de la torre medieval d’un antic castell, fet construir per Raimon de Berga, abat de Ripoll. Aquella torre havia servit de molí de vent a principis del segle XIX. Inaugurat el 1917, el far va estar habitat fins al 1999.

GASOLINA, GAS ACETILÈ I ELECTRICITAT. El far de Tossa va funcionar al principi amb gasolina (fins al 1922) i després amb gas acetilè fins a la seva electrificació (que es va dur a terme el 1929). Actualment continua funcionant, i es controla a distància.