La perspectiva del 50 per cent
després que un politòleg de referència en l'univers independentista com Jordi Muñoz reconegués el dèficit de legitimitat que arrossega l'independentisme des que va perdre les eleccions plebiscitàries del 2015 (a Principi de realitat, editat per L'Avenç), diferents líders independentistes han assumit públicament la conveniència de resoldre aquest dèficit tot superant el 50 per cent dels vots a les properes eleccions autonòmiques, una fita que no s'ha assolit en cap de les set eleccions celebrades després del plebiscit fallit d'ara fa cinc anys. Per a alguns d'aquests líders, atènyer aquest 50 per cent suposaria el primer pas en un renovat camí cap a una independència sense data; per a altres, superar el llistó seria l'últim pas per proclamar la República catalana durant la propera legislatura, amb el possible interludi d'una mediació europea.
Un tret comú en tot aquest concert de veus, on es tornen a barrejar el pragmatisme estratègic i l'unilateralisme més abrandat, és que tothom parla de percentatge de vots i omet les xifres absolutes. A les eleccions europees del 2019 la suma dels partits independentistes va estar a punt de superar la barrera: amb el 49,64 per cent dels sufragis es va quedar a menys d'un pam de l'ansiat 50 per cent. El problema és que aquest quasi 50 per cent només tenia al darrere 1,7 milions de vots, prop de 400.000 vots menys que a les eleccions del 21-D del 2017, quan l'independentisme va establir el seu màxim històric. Quan es tracta de superar dèficits de legitimitat, eixamplar percentatges no és el mateix que eixamplar la base. A les europees del 2019 es va eixamplar el percentatge però la base es va encongir. I en qualsevol cas l'efecte eixamplador no es va traslladar a la següent convocatòria electoral: a les generals de novembre del 2019 es van encongir tant la base (56.000 vots menys) com el percentatge (7 punts menys).
En resum: si a les eleccions del 14 de febrer del 2021 l'independentisme supera el 50 per cent dels vots serà una victòria històrica; però si no supera la marca dels 2.079.340 vots serà una victòria pírrica a més d'històrica, que no contribuirà a resoldre el dèficit de legitimitat.
Naturalment, existeix la possibilitat de preguntar-se què passarà si al febrer l'independentisme supera la marca dels 2.079.340 vots. La resposta, tan desagradable com realista, és breu: res d'especial. En primer lloc, potser hem arribat al punt en què parlar de "l'independentisme" com un bloc ja no té sentit. Tan independentista és el PDECat com Junts. Però mentre que Junts promet que "buscarà les esquerdes per fer més feble l'Estat" (Elsa Artadi a El País), el PDECat creu que no és el moment de la "confrontació per sistema" sinó de "reforçar el país" (Àngels Chacón a La Vanguardia). Per la seva banda, ERC professa que per forçar l'Estat a negociar "necessitem majories més àmplies" (Pere Aragonès a l'ARA), unes majories que al llibre-entrevista de Magda Gregori sobre l'independentisme pragmàtic el vicepresident va xifrar en "el 70-80% a favor [de la independència]".
En segon lloc, fins i tot fent la suma de peres i pomes, el que no hi haurà és una mediació europea que faciliti la proclamació de la República catalana. En un vell article publicat a la prestigiosa Zeitschrift für Öffentliches Recht austríaca (Revista de Dret Públic), els experts Richard Caplan i Zachary Vermeer, tots dos de la Universitat d'Oxford, discuteixen les perspectives d'una mediació europea en el contenciós que enfronta l'estat espanyol amb les autoritats catalanes. El que deien Caplan i Vermeer l'any 2018 segueix vigent avui: d'una banda, les institucions de la Unió no consideren que Espanya estigui violant valors fonamentals de la Unió (a diferència del que passa, per exemple, amb Hongria); de l'altra, encara que es proposessin intervenir, tindrien dificultats per persuadir Espanya que consentís la mediació. Aquests experts, que no són unionistes espanyols i que més aviat simpatitzen amb la idea que la Unió tingui una veu en els processos secessionistes dins del seu territori (com la va tenir a l'antiga Iugoslàvia, Kosovo i Montenegro), consideren que el paper de la Unió en la crisi catalana seguirà sent limitat, llevat que hi hagi un "canvi considerable" (a major change) en les circumstàncies. Assolir el 50 per cent dels vots en una elecció concreta, i sobretot amb més de 2.079.340 vots, seria un canvi, certament. Però no seria el canvi considerable que portaria la Unió a moure's en contra dels interessos d'un dels seus estats membres.