A qui pertany la Terra?

Amb commovedores tragèdies a pocs quilòmetres de distància i catàstrofes encara pitjors potser no gaire lluny, pot semblar un error, fins i tot una crueltat, prestar atenció a altres perspectives que, tot i ser abstractes i incertes, podrien ensenyar-nos el camí per arribar a un món millor, i no en un futur remot.

He visitat diverses vegades el Líban, on he estat testimoni de moments de gran esperança, i també de desesperació, tot i que matisada per la sorprenent voluntat de superació del poble libanès per tirar endavant.

La primera vegada que vaig visitar -si aquesta és la paraula idònia- aquest país va ser ara fa exactament seixanta anys. Un vespre, la meva dona i jo fèiem una excursió pel nord de Galilea quan un jeep va passar per una carretera a prop nostre i ens van cridar que havíem de fer mitja volta: havíem entrat en un altre país. Havíem creuat inadvertidament la frontera, aleshores no senyalitzada però ara -suposo- custodiada per una gran quantitat d'armament.

És un fet poc important però que transmetia una lliçó molt clara: la legitimitat de les fronteres -dels estats, de fet- és, en el millor dels casos, condicional i temporal.

Gairebé totes les fronteres s'han imposat i mantingut per la violència i són força arbitràries. La frontera entre el Líban i Israel es va traçar fa un segle amb l'Acord Sykes-Picot, que va dividir l'antic Imperi Otomà segons els interessos de les potències britànica i francesa, sense tenir en compte ni la gent que hi vivia ni el terreny. Aquesta frontera no té ni cap ni peus i per això és tan fàcil creuar-la sense adonar-se'n.

Si analitzem els terribles conflictes que hi ha ara al món, és evident que gairebé tots són la seqüela de crims imperialistes i d'unes fronteres que les grans potències van fixar en benefici dels seus interessos.

Els paixtus, per exemple, no han acceptat mai la legitimitat de la Línia Durand, traçada pel Regne Unit per separar el Pakistan de l'Afganistan; ni tampoc l'ha acceptat mai cap govern afganès. Tal com convé als interessos de les actuals potències imperialistes, els paixtus que creuen la Línia Durand són titllats de terroristes perquè les seves cases puguin esdevenir l'objectiu dels mortífers atacs perpetrats pels drones (avions sense tripulació) nord-americans i les forces d'operacions especials.

Al món hi ha poques fronteres tan fèrriament vigilades amb una tecnologia sofisticada i tan sotmeses a una apassionada retòrica com la que separa Mèxic dels Estats Units, dos països amb relacions diplomàtiques amistoses.

Aquesta frontera es va fixar arran d'una agressió nord-americana durant el segle XIX. Però es va mantenir força oberta fins al 1994, quan el president Bill Clinton va posar en marxa l'Operació Guardià (Operation Gatekeeper) i la va militaritzar.

Abans la gent la traspassava sovint per anar a veure familiars i amics. És probable que la causa de l'Operació Guardià fos un altre esdeveniment que va tenir lloc aquell mateix any: la imposició del Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord, un nom poc apropiat a causa de les paraules lliure comerç .

Sens dubte, l'administració Clinton s'adonava que els agricultors mexicans, per molt eficients que fossin, no podien competir amb una indústria agrària nord-americana molt subvencionada, i també sabia que les empreses mexicanes no podien competir amb les multinacionals dels Estats Units, que, d'acord amb les normes del Tractat de Lliure Comerç de l'Amèrica del Nord, tenien dret a uns privilegis especials, com ara el mateix tractament que els nacionals en el cas de Mèxic. Era gairebé inevitable que aquestes mesures provoquessin una allau d'immigrants disposats a creuar la frontera.

Algunes fronteres s'estan difuminant, igual que els odis despietats i els conflictes que simbolitzen i inspiren. El cas més dramàtic és el d'Europa. Durant segles, Europa va ser la zona més salvatge del món, dividida per guerres esgarrifoses i destructives. Europa va crear la tecnologia i la cultura bèl·lica que li van permetre conquistar el món. Després d'un últim esclat d'indescriptible brutalitat, al final de la Segona Guerra Mundial la destrucció mútua es va aturar.

Els estudiosos atribueixen aquest resultat a la tesi de la pau democràtica: una democràcia dubta a l'hora d'entrar en guerra contra una altra. Però potser els europeus es van adonar que havien assolit una capacitat de destrucció tan gran que la següent vegada que es dediquessin al seu joc favorit seria l'última.

La integració europea que s'ha forjat des d'aleshores no està exempta de greus problemes, però és una gran millora respecte al passat.

Una situació semblant no seria cap novetat al Pròxim Orient, on fins fa poc gairebé no hi havia fronteres. I les fronteres també s'estan diluint, però per uns motius que fan feredat.

El salt aparentment inexorable de Síria per precipitar-se al suïcidi està destrossant el país. Patrick Cockburn, el veterà corresponsal al Pròxim Orient que ara treballa per a The Independent , pronostica que aquesta conflagració i les repercussions que tindrà a la regió comportaran potser la fi del règim de l'Acord Sykes-Picot.

La guerra civil de Síria ha revifat el conflicte entre sunnites i xiïtes, que va ser una de les conseqüències més terribles de la invasió de l'Iraq ara fa deu anys per part dels EUA i el Regne Unit. Les regions kurdes de l'Iraq i ara les de Síria s'encaminen cap a l'autonomia i estan establint lligams. Molts analistes pronostiquen que potser es fundarà abans un estat kurd que no pas un de palestí.

Si Palestina aconsegueix mai la independència en unes condicions semblants a les que són objecte d'un aclaparador consens internacional, les seves fronteres amb Israel es diluiran com a conseqüència del normal intercanvi comercial i cultural, com s'esdevenia en el passat en períodes de relativa calma.

Aquesta situació podria constituir un pas cap a una millor integració regional i potser cap a la lenta desaparició de la frontera artificial que divideix Galilea entre Israel i el Líban; així, els excursionistes i més gent podrien passar amb tota llibertat per allà on la meva dona i jo vam creuar fa seixanta anys. Em sembla que aquesta possibilitat és l'única esperança realista per resoldre la difícil situació dels refugiats palestins, que ara és només una de les catàstrofes humanitàries que turmenten la regió des de la invasió de l'Iraq i el descens de Síria als inferns.

La progressiva dissolució de les fronteres i aquests dubtes sobre la legitimitat dels estats fan sortir a la llum seriosos interrogants sobre la propietat de la Terra. ¿A qui pertany l'atmosfera del planeta, contaminada per uns gasos d'efecte hivernacle que acaben de traspassar un llindar especialment perillós, com vam saber al maig? O, per adoptar la frase utilitzada pels pobles indígenes en gran part del món, qui defensarà la Terra? Qui protegirà els drets de la natura? Qui assumirà el paper d'administrador dels béns comuns de la humanitat, el nostre patrimoni col·lectiu?

La Terra necessita ara desesperadament que la defensin d'una imminent catàstrofe mediambiental, i això és, sens dubte, evident per qualsevol persona racional i instruïda. Les diferents reaccions davant d'aquesta crisi són una característica de la història actual que crida molt l'atenció.

A l'avantguarda de la defensa de la natura hi trobem els que solen rebre la denominació de primitius : els membres de grups indígenes i tribals, com les nacions originàries del Canadà o els aborígens australians; el que queda dels pobles que han sobreviscut a l'envestida imperialista. A l'avantguarda de l'atac contra la natura hi trobem els que s'autoqualifiquen de més avançats i civilitzats: les nacions més riques i poderoses.

La lluita en defensa dels béns comuns de la humanitat adopta moltes formes. Ha tingut lloc últimament en un microcosmos, la plaça Taksim, on homes i dones valerosos protegien un dels últims béns comuns d'Istanbul de l'onada de demolició amb què la comercialització, la gentrificació i el govern autocràtic estan destruint aquest antic tresor.

Els defensors de la plaça Taksim formaven part de l'avantguarda de la lluita mundial per preservar el patrimoni universal dels estralls d'aquesta onada de demolició: una lluita en què tots hem de participar, amb entrega i decisió, si volem que quedi alguna esperança d'una supervivència humana mínimament digna en un món sense fronteres. És el nostre patrimoni comú: podem defensar-lo o destruir-lo.