Picant i polint
M'haig de fer la maleta. La roba continua estesa i no s'eixuga. La rentadora és una cosa que va lligada a la meva vida professional quasi per contracte. Tones de roba bruta cada dia. Sempre em dic que la deixaré feta abans de sopar (la maleta). És una petita mentida que ja em sé però que no deixo d'explicar-me.
Torno a marxar. Penso que quan deixi de jugar potser em faré pastora. O transhumant professional. Sempre amb el farcell preparat.
Em pregunto sovint si la professió que triem realment la triem o ve predeterminada. Com els escultors davant d'un bloc massís de pedra que van picant i polint i acaba apareixent la forma original que dormia a dins. Jo era jugadora de bàsquet? Ara m'imagino rodant per la cinta de creació d'humans d'Un món feliç de Huxley amb l'etiqueta enganxada i el codi de barres que em defineix indefectiblement com a esportista. Per tant, ¿només he hagut de deixar-me portar pel que genèticament estava escrit?
L'altre dia, parlant amb un periodista de la casa, asseguts a la pista de Fontajau, discutíem sobre el fet i el privilegi de poder gaudir de les nostres respectives feines. La conversa també va servir per desmitificar algunes pressuposicions. Per molt que el meu dia a dia sigui jugar, no tot són flors i violes, ja ho he explicat anteriorment. Però una cosa és certa: em sento d'acord amb mi mateixa, i crec que això ja és tenir molt de guanyat. Després et sortiran pitjor o millor les coses, però sentir que no desafines amb la melodia de la vida et proporciona una pau impagable a l'hora d'aclucar els ulls cada nit. Em mirava totes les rengleres de seients de les grades, que a cada jornada apareixen més plenes, i pensava que meravellós que seria si tots i cadascun de nosaltres haguéssim encertat la casella. El món seria millor per simple.
Quan un jugador és al seu lloc, rendeix. Sigui quina sigui la seva feina: fer 20 punts per partit o sortir 5 minuts i fer la falta que toca, o agafar el rebot ofensiu que et dona la tranquil·litat de guanyar el partit. Totes les missions són importants, 007! Aquí entra el paper de l'entrenador com a demiürg. El que té la visió d'àguila reial. El que mou les fitxes (jo sempre escollia negres). Però, a part de les decisions del director, la feina comença en un mateix. Saber quina classe de jugadora ets requereix temps i comença també per ser conscient de les pròpies limitacions. Per acceptar-les o per treballar-les.
Ens queda anar despullant la ceba. Quedar-se amb l'essencial. Acostar-se a un mateix. Ser l'estàtua a la qual no li falta ni un contorn per arrodonir. Trobar-nos cada dia amb el nostre jo més genuí i celebrar-nos amb una copa de vi.
