Pícnics per dinar sobre l’herba

 “Poques coses tan agradables com fer un pícnic amb la comoditat perfecta”, va escriure el novel·lista Somerset Maugham. Cada dia podem jugar a imaginar que és cap de setmana si aprofitem la natura que tenim el nostre entorn per seure una estona, relaxar-nos, jugar i… fer un mos. Perquè per fer un pícnic urbà no cal ser un aristòcrata britànic amb barret canotier i cistella de vímet, ni estendre unes tovalles de quadres vermells sobre la gespa. Només amb una modesta carmanyola i uns quants bons consells potser no podrem sentir-nos com si fóssim en ple bosc, però sí que podrem recarregar una mica les proverbials piles i fer una petita pausa davant el brogit de la ciutat. Caldrà una mica d’ombra, una estona lliure i alguna cosa senzilla però agradable per dinar, així com quatre precaucions bàsiques per evitar ensurts per culpa de la calor.

Sembla que la paraula pícnic és d’origen francès i apareix ja al segle XVII, tot i que llavors designava àpats fets amb plats variats; allò que avui en dia anomenem un pica-pica. En la seva forma actual té molt a veure amb la vida moderna: amb la Revolució Francesa, els parcs de les ciutats s’obren al poble, que adapta els pique-niques que els aristòcrates feien ja entre quatre parets. Els nobles que no van acabar escapçats van exportar la idea a la Gran Bretanya, on els britànics la van convertir en un art i en una veritable moda que, al seu torn, es va estendre com la pólvora pel continent (penseu en Le déjeuner sur l’Herbe, de Manet o, més tard, en Retorn a Brideshead). Aquí mateix, a banda dels tradicionals aplecs dels pobles per celebrar en alguna ermita festes religioses, els barcelonins sempre hem estat molt d’escapar-nos a Collserola o Montjuïc, on els nostres rebesavis es refrescaven de la calor amb les fontades o aplecs, sovint a recer d’alguna de les fonts de la muntanya, per foragitar la calor de l’estiu.

Evitar ensurts

Quant al menjar, però, cal vigilar. “El primer que cal fer per estalviar-nos disgustos és valorar si podrem mantenir la cadena del fred”, diu Lluís Riera, director de la consultora de seguretat alimentària SAIA, “i com el conservaràs si ha de passar més de dues hores a temperatura ambient”. Riera comenta que aquest és el temps mitjà que poden trigar a començar a espatllar-se els aliments, i que el podem retardar, és clar, reduint-ne la temperatura fent servir acumuladors de fred o transportant-los en recipients isotèrmics. “Una cosa que faig sovint quan jo mateix vaig de pícnic és cuinar el menjar el dia abans, de manera que quan marxem de casa ja fa unes hores que és fred de nevera i no parteix de temperatura ambient”.

Riera recomana també evitar l’ou en cru, i que si el fem servir, extremem la higiene a l’hora de manipular-lo: “Millor separar la clara del rovell amb les mans netes que amb la closca, i optar per maioneses industrials, que tenen el PH corregit, de manera que aguanten una mica millor”. Malgrat això, Riera aposta perquè “ens decantem per plats on l’ou és ben cuit, com una quiche, o llegum, o entrepans amb embotit curat”. Riera remet a les recomanacions que fa l’Agència Catalana de Salut, que si bé estan pensades per a excursions escolars són aplicables a tots els públics.

Més enllà de consideracions en clau de seguretat alimentària, també cal no oblidar algunes derivades més de la tria de menú. Tot allò que sigui susceptible de tacar/vessar/perdre textura/requerir molts coberts és més aviat problemàtic. Ningú no vol estar patint per uns espaguetis esmunyedissos, ni menjar-se un suflé revingut. Paradoxalment, un termo de sopa (freda o calenta) és fàcil de transportar i beure en gots o tasses. Els entrepans no fallen mai, però si volem que siguin menys secs, sense ser oliosos ni fer-se agres, haurem de ser imaginatius amb les salses, i apostar per ingredients una mica sucosos (o per fer-los in situ, si recorrem a llaunes de conserva). Res, evidentment, no ha d’anar a terra, i millor si podem fer servir parament compostable o que no sigui d’un sol ús. Dues regles essencials: no deixar res al nostre pas i no fer foc excepte en aquelles zones on hi hagi barbacoes d’obra, i sempre que la normativa en aquell moment no ho prohibeixi. No oblideu la protecció solar, les bosses de la brossa i vigilar les vostres pertinences si teniu intenció de compaginar l’àpat amb un partidet o una migdiada.

Parcs on gaudir

Tot això està molt bé, però ¿on es pot fer pícnic en condicions, sense haver de programar una excursió de dia sencer? No és un tema tan senzill, perquè, tot i que molts parcs de la ciutat han servit com a refugi informal dels dinars de generacions d’oficinistes, alguns no tenen un lloc específic on entaular-se, o ombres o fonts, i les restriccions a causa del covid encara han dificultat més fer-los servir. Una bona pàgina per consultar on n’hi ha i de quins serveis disposa cada zona és el blog Som de picnic, ja que els seus autors han elaborat un mapa de Catalunya amb totes les àrees que han visitat i hi expliquen com estan equipades (bancs, aigua corrent, etc.) i com s’hi accedeix.

Si voleu visitar específicament les de Vallvidrera, podeu trobar-ne informació també a la pàgina web del Parc de Collserola. Les zones més transitades del parc, com ara la carretera de les Aigües, no estan preparades específicament per fer un àpat, però disposen d’alguns bancs en punts del recorregut que us permetran fer l’entrepà amb una vista privilegiada. Quan les restriccions pel covid ho permeten, l’altre gran clàssic de Collserola és anar a un berenador de les Planes, tot i que aquí el pícnic ja esdevindrà més aviat una barbacoa amb totes les lletres.

Però si no voleu pujar tan amunt, però així i tot voleu gaudir de la vista, el Parc de l’Oreneta, darrere del monestir de Pedralbes, sí que té una zona específica de pícnic i és molt adequat per visitar-lo amb infants, perquè disposa de diverses àrees on poden jugar. A l’altra banda de la ciutat hi ha Montjuïc, i si la Font del Gat era bona per als nostres avis -o, com a mínim, per a una noia i un soldat-, per què no redescobrir-la? No és l’únic indret de la muntanya on amarar-se de verd, i trobareu també un bon lloc per descansar i refer forces en molts altres indrets, com per exemple el Mirador de Satàlia (que a més té bar!).

Una altra bona opció són els interiors d’illa, recuperats amb l’esperit amb què els va projectar Ildefons Cerdà com a refugi per al lleure veïnal. Alguns amaguen sorpreses, com ara una caldera on bullia la cervesa (als jardins de Montserrat Roig, a Rosselló amb Independència). La web de l’Ajuntament de Barcelona permet consultar el mapa d’illes de la ciutat, distribuïdes sobretot per l’Eixample -esclar- però també a Sant Antoni, Sagrada Família i Fort Pienc. O podeu descobrir parcs i jardins no hiperfreqüentats, com el de la Casa Ignacio Puig (entrada a través de l’Hotel Petit Palace Boqueria Garden, Boqueria, 10), petitó i d’una serenor impossible a tocar del brogit de les Rambles. O podeu redescobrir algun dels parcs de la ciutat, com el Central de Poblenou, o el del Clot, a tocar de Glòries, amb un turonet cobejat pels oficinistes dels voltants i on podreu relaxar-vos llegint un llibre, amb un paisatge de patrimoni industrial de fons.