Pier Paolo Pasolini: un testimoni intel·ligent

Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 5/3/1922 - Òstia, 2/11/1975) va ser des de ben jove un “personatge públic”. La seva mort conté molts elements iconogràfics del paisatge pasolinià i, fins i tot, recorda l’escenari d’alguna de les seves pel·lícules. Hi ha qui diu que la seva dissortada mort fou gairebé prevista per ell mateix amb la fantasia de la seva imaginació o amb la imaginació de la seva capacitat fabuladora. Com s’escau sovint a Itàlia, algun dia es descobrirà la veritat; algú o alguna cosa ens permetran conèixer el que de veritat va passar. Ningú amb seny nega l’evidència dels dubtes, les ombres que acomboien la tesi del “clima conspiratiu contra la seva persona en què es va forjar el seu assassinat”, tesi que van defensar l’artista Fabio Mauri i el seu cosí Nico Naldini. I que les contradiccions del seu “únic” assassí confés, Pino Pelosi, han palesat a bastament. Si hem començat parlant de la seva mort és, en part, perquè aquest sentiment dramàtic de la mort (i de la vida) es veu acompanyat per un desig d’afirmació vital extraordinari, i aquesta dualitat (Eros/Thànatos) serà el motor que regirà la seva activitat principal: la creació artística.

Pasolini és un intel·lectual que encara avui, de manera apassionada, provoca rebuig o entusiasme. Aquesta ambivalència dels receptors tal vegada esdevé un dels motius de la seva actualitat. Escriu, primer poemes en dialecte friülà, després en italià: relats, novel·la ( Ragazzi di vita ), assaig, teatre, guions de cinema, pel·lícules (en fa unes vint, entre les quals hi ha la famosa Il Vangelo secondo Matteo, amb el barceloní Enrique Irazoqui fent de Crist!), dibuixos, poesia (Le ceneri di Gramsci ), articles als diaris (vaig traduir als anys setanta el seu llibre Las bellas banderas -resposta a les cartes dels lectors-)... Es tracta, en definitiva, d’un totterreny que viu a cavall entre el sentit tràgic de la vida i una devoció quasi insaciable a Eros, la qual cosa li crearà un munt de problemes tota la seva vida. Cal pensar, també, que la seva homosexualitat als anys 50 i 60 a la Itàlia democristiana (i també la comunista!) esdevenia un pes molt feixuc i molest. S’ha de considerar, a més a més, la seva evolució ideològica i la seva militància (força anys al Partit Comunista Italià) fins a experimentar els darrers anys de la seva vida una terrible autocontradicció, adoptant la figura de l’“intel·lectual incòmode”, farcit de contradiccions però alhora crític ferotge, per als uns reaccionari, per als altres conservador. A hores d’ara, amb la prudent perspectiva, la crítica més atenta i punyent, rellegint i visionant la seva obra, comprova com un personatge com en Pasolini fou un testimoni intel·ligent, crític i audaç de la seva època. Fou, també, una mena de profeta -¿la qual cosa va enutjar brutalment bona part dels poders fàctics, autors intel·lectuals de la seva mort?- que no es va dedicar a preveure el futur, sinó que va saber llegir el present: les causes pregones del malestar del neocapitalisme de la seva època (ha canviat tant?), els escàndols de la democràcia cristiana (també de l’esquerra), les contradiccions del marxisme als països socialistes (la prehistòria!) i a Itàlia (segueix igual!). Pasolini va intentar compaginar el marxisme amb l’espiritualitat cristiana, va reivindicar els valors essencials del món rural davant de la degradació que pateix el proletariat a causa de la violència -física o psíquica- del món occidental neocapitalista. I ho va fer amb la seva prosa lúcida i encertada.

Vaig entrevistar Pasolini per a la revista Destino, l’any 1975. Tot parlant de la seva primera pel·lícula, Accattone, deia: “La vaig fer una mica com un pintor que pinta un quadre... tinc manies d’estil que m’acompanyen i que provenen de l’art figuratiu i d’una literatura especial...” De les diverses trobades per a l’entrevista, també recordo aquestes reflexions sobre el cinema: “El codi del cinema i el codi de la realitat coincideixen, perquè quan jo et veig a tu en persona et llegeixo, atès que ets un signe viu de tu mateix, però la lectura que en realitat faig de tu és quasi idèntica a la lectura que faria de tu si apareguessis a la pantalla...”

Totes les imatges (imaginades) són tan reals com les que ens proporciona la realitat, venia a dir en Pasolini, com ens diu ara la física moderna. Sobre en Pasolini han imaginat i projectat fa poc temps una pel·lícula molt fluixa, segons la crítica. Recomano, per entendre el món pasolinià, cercar el valuós documental del cineasta barceloní Xavier Juncosa sobre en Pasolini.