Amb Piketty, els progressistes ja tenen programa

Molta gent se suma a l’espai polític de l’esquerra perquè es preocupa pels pobres. Tanmateix, en els últims anys, el Partit Demòcrata ha parlat molt més sobre la classe mitjana que sobre els pobres. Mentrestant, els moviments polítics progressistes com ara Ocupa Wall Street han adreçat el seu fervor contra l’1% més ric de la població. Les pel·lícules i els llibres progressistes, per la seva banda, s’han centrat en les conspiracions i les oligarquies del capdamunt de l’escala social i no pas en històries de la seva part baixa, com El raïm de la ira o How the other half lives [ Com viu l’altra meitat ].

És natural. L’esquerra moderna està encapçalada per professionals intel·ligents (acadèmics, activistes, professionals dels mitjans informatius i del món de l’art, entre d’altres) que tendeixen a viure en ciutats costaneres o als seus voltants. Si ets un professional jove que viu en una gran ciutat, ets testimoni de les desigualtats de primera mà. Però la desigualtat que sents de manera més acusada no és pas la que et separa de la part baixa, la desigualtat respecte als pobres, sinó la que et diferencia de la part alta, la desigualtat respecte als rics.

Vas a les funcions de l’escola o a actes per recaptar fons i sempre hi ha gestors de fons o de capital d’inversió. A les festes, se’t fa més cas que no pas a ells, però el teu pis sencer cabria al seu menjador. Tu fas mans i màniques per pagar l’educació dels teus fills, mentre els seus se’n van a esquiar els caps de setmana.

Ets un testimoni privilegiat de l’explosió de riquesa de l’elit. A més, el fet d’haver-te de passar la vida fent la gara-gara als oligarques i les seves fundacions per obtenir finançament per a la teva recerca, la teva exposició o la teva causa preferida no és plat de bon gust.

Així doncs, la situació és propícia perquè es produeixi la mena de conflicte de classes que va descriure el sociòleg francès Pierre Bourdieu i que enfronta els que són rics en capital cultural i els que ho són en capital econòmic. Thomas Piketty es fica en aquesta pugna. Al seu llibre El capital al segle XXI argumenta que l’autèntica causa de les desigualtats no són principalment les diferències en el capital humà, sinó les diferències en el capital econòmic. Per tant, les desigualtats no es deuen als professionals joves i moderns que donen als seus fills tots els avantatges del món i després els porten a universitats competitives; es deuen als oligarques dels fons d’inversió. Doncs bé, evidentment, aquest llibre desencadenarà un fervor que alguns han comparat amb la beatlemania.

El llibre és molt bo i interessantíssim, però té alguns punts febles molt obvis. Per bé que els economistes l’encerten ben poc a l’hora de predir el futur, Piketty s’aventura a fer una sèrie de prediccions raonades sobre el segle vinent.

Pronostica que el creixement serà feble durant un segle, malgrat que sembla que hi haurà molta innovació. Preveu que la rendibilitat del capital serà alta, tot i que, a mesura que n’augmenta l’oferta, podrien baixar-ne els rendiments. Augura que les fortunes familiars es concentraran, encara que històricament les grans fortunes han tendit a dissipar-se i que famílies com els Gates donen grans sumes. En general, Piketty tracta els éssers humans en termes agregats, sense dedicar gaire temps a parlar de la voluntat individual.

Però amb aquests punts febles, que ell mateix reconeix, fa els ulls grossos. A més, la seva agenda política és feta a mida per al seu públic. El problema dels que concedeixen més importància a les desigualtats en el capital econòmic que a les desigualtats en el capital humà és que, fins avui, han descrit un problema d’envergadura, però cap proposta de pes per posar-hi remei. Ara ja en tenen una: un impost sobre el patrimoni d’abast mundial. Piketty proposa que tots els governs del món, o almenys els més grans, uneixin els seus esforços, localitzin totes les grans fortunes del món i estableixin una fiscalitat progressiva sobre el capital.

Piketty no és partidari d’apujar els impostos sobre la renda, que els professionals d’èxit tenen en abundàcia, però sí de gravar el capital d’inversió, del qual no en tenen prou. Imagineu-vos què passaria amb els mercats immobiliaris de Manhattan o del voltant de San Francisco si els financers s’haguessin de vendre els pisos desocupats per obtenir liquiditat i poder pagar els impostos. Imagineu-vos fins a quin punt l’art seria més assequible. Imagineu-vos fins a quin punt la classe alta seria més igual a la resta.

Des del punt de vista polític, aquest impost sobre el patrimoni d’abast mundial és una utopia, com entén fins i tot el mateix Piketty. Si l’esquerra se n’apropia, s’embarcarà en una aventura que no porta enlloc. Tot i això, en l’actual clima d’excitació, l’esquerra està fent seva la idea.

Vivim un moment en què els progressistes han trobat la seva visió del món i la seva agenda política. El seu moviment ens brinda una oportunitat enorme a la resta, als que ens ubiquem al centre i a la dreta. Primer, reconeguem que la concentració de la riquesa ens preocupa reforçant l’impost de successions.

En segon lloc, posem l’accent en una agenda ben diferenciada que incentivi el creixement, l’estalvi i la inversió, en lloc de penalitzar-los, com faria Piketty. Donem suport als impostos sobre el consum i no a un impost sobre el capital. En tercer lloc, recalquem que la manera històricament provada de reduir les desigualtats és treure els ciutadans de la pobresa per mitjà d’una reforma del capital humà, no pas empenyent els que són al capdamunt cap avall. En definitiva, contrarestem el progressisme emprenyat amb un impuls ascendent unificador.

El cert és que la reacció a la tesi de Piketty és un fenomen cultural esbalaïdor, però diu més sobre la rivalitat de classes al si de les classes cultes que no pas sobre com estendre veritablement les oportunitats. Esclar que aquest punt de vista podria ser només el producte dels meus prejudicis. I és que, pel que fa a l’anàlisi cultural, jo, com Piketty, sóc quasimarxista.