Pinzellades i harmònics
CHAGALL Dies, setmanes, mesos llegint articles i opinions treballades i profundes en un context cada cop més greu. Però, passat el temps, miro enrere la muntanya de diaris i la lluentor de les infinites pantalles enceses i el primer article que recordo de dalt a baix és lliure de tenebres i ple de color. Sebastià Alzamora, a la seva columna Visca el sistema , ens convidava el 18 d'abril a visitar una exposició de Chagall des del titular: "Chagall, el pintor que va saber riure". Han passat els dies i encara em fa por anar a veure l'exposició, no sigui que en surti decebut després de gaudir tant llegint. Contemplar l'obra d'algú que, com diu Alzamora, va saber pintar la llum i donar vida al color és un privilegi. I beure dels fruits de qui ha estimat tant la vida fa que el viatge a Madrid no faci tanta pujada. Només fins al 20 de maig. I si no hi sou a temps sempre podeu rellegir Alzamora.
EN VOLEM MÉS Una sensació semblant a ser a l'aire lliure en un altre clima dins d'un paisatge somiat sabent que no has sortit de casa ni han caigut les parets la vaig tenir diumenge amb l'ARA de Miquel Barceló. Hauria pagat un sobrepreu perquè aquell dia el diari hagués invertit més en la qualitat del paper. Per una vegada, sense voler ofendre els fotògrafs, les notícies se'm van fer menys crues i fins i tot vaig sentir que la visió de la resclosida realitat no em condicionava tant a l'hora d'obrir nous horitzons. Al contrari, les aquarel·les de Barceló estimulaven noves visions al meu cap mentre llegia i digeria el mateix món de sempre. Ho aprofito per mostrar el meu agraïment als responsables d'aquesta sensació d'obrir alguna cosa més que un diari. Sí, en volem més.
CANVIS Ja sabem que els nostres mitjans no donen gaire rellevància a la nostra música; l'altre dia em va ser impossible escoltar una cançó d'un grup autòcton a la ràdio tornant del Montseny a Barcelona a les quatre de la tarda. Però per sort la música sempre es fa un lloc en els moments més assenyalats. És el vehicle per expressar les emocions més complexes. Com la barreja d'agraïment per la feina feta i de recança per l'adéu a Pep Guardiola, mentre sonava Que tinguem sort , de Lluís Llach, abans que el mister ens recordés que no el perdrem mai. Un proper Dietari miraré de dedicar-lo a cançons que han sigut eines i testimoni de canvi al món. Tot i que el tema és tan ric que gairebé es mereixeria una secció fixa. A veure si ens inspirem.
ARMES No son només les que maten sinó les que vencen obstacles. El 8 de juny al Palau Sant Jordi les nostres cançons poden servir per matar la miserable condemna dels infectats per la sida i per neutralitzar els obstacles que trobaran els que encara se n'han d'infectar. La llista de cantants és llarga, com informava ahir aquest mateix diari, i destaca el moment que prepararan conjuntament i de manera excepcional per a aquell dia Lluís Llach, Pep Guardiola i Sílvia Pérez Cruz.
