La pissarra de la final de Copa entre el Barça i l'Alabès
Cap pla defensiu dels vitorians atura un Barça concentrat i seriós i amb una versió decisiva de Messi
BarcelonaUna final ben plàcida per posar punt final a una etapa. Una final guanyada per 3-1 a l'Alabès que no resumirà tot el que ha sigut l'era Luis Enrique però que serà un bon comiat. Sincer, realista, positiu. Com havia de ser un cicle de títols, que és el que han sigut aquests tres anys amb el tècnic asturià. Un cicle del mateix bon Messi de sempre, del mateix Messi decisiu, imparable, ambiciós. Serà un final amb un somriure i només la mala notícia d'una lesió, potser greu, de Mascherano.
Sobre els guions previstos
Si hi havia algunes incògnites sobre la final de Copa, passaven exclusivament per saber qui ocuparia el lateral dret del Barça i quin grau de risc voldria assumir l'Alabès d'entrada. I s'han resolt de seguida: Mascherano ha sigut l'escollit i Pellegrino ha tirat de versió prudent per al seu equip.
Les primeres passades han servit per dibuixar els camins que el Barça hauria de recórrer per endur-se el partit. La primera connexió amb Busquets ha destapat un possible forat de l'Alabès, potser l'únic. Un delspivots saltava sobre el migcentre blaugrana i això habilitava diverses línies de passada que, d'altra manera, semblaven taponades.
Com s'esperava, l'escenari s'anunciava espès per al Barça. Un exercici de paciència. L'Alabès ha intentat defensar-se per acumulació. Amb molts jugadors pròxims al carril on hi havia la pilota.
Això deixava al Barça poques més alternatives que intentar donar al joc un bon ritme. Que la circulació de pilota fos ràpida, àgil, de manera que les basculacions vitorianes no fossin mai suficients. Calia moure el rival de banda a banda. Però costava aconseguir-ho perquè el jugador a través del qual és més fàcil canviar d'orientació per atacar amb criteri i velocitat, Busquets, estava sempre marcat. Deyverson ha intentat blindar Busquets durant tota la fase ofensiva del Barça.
Malgrat tot, el domini blaugrana era incontestable. L'Alabès només ha pogut anar fent baixar línies. El seu 5-4-1 era de manual i mantenia les línies tan juntes com podia a prop de la seva àrea.
L'única possibilitat d'èxit dels vitorians era robar una pilota amb el Barça mal desplegat, i sorprendre'l al contraatac. Però ha passat poques vegades.
El Barça estava concentrat, ben posicionat i intens sense pilota.
Estava viu. Despert. De fet, d'una recuperació de pilota d'Iniesta, s'ha activat una passada interior d'Umtiti, que ha descobert Messi. Era gairebé la primera que l'argentí rebia sense haver-se de desempallegar de molts adversaris. Acceleració, 1-0 i final mig blaugrana, ja.
Cap opció de rèplica
Ni tan sols l'1-1 i la lleugera pressió alta amb què l'Alabès, en cada inici de pilota des de Cillessen, intentava desfer el ritme de la final, han desestabilitzat el Barça.
Una altra genialitat de Messi ha permès fer un 2-1 abans del descans que ha aclarit el panorama. Tampoc semblava que hagués de perillar la final, però que el marcador fos clar, ha evitat ensurts.
I ha obligat l'Alabès a moure fitxa a la segona meitat per intentar fer alguna cosa més. Esperar ja no semblava el millor pla. A la segona meitat, l'Alabès ha sortit amb intencions més agressives sense pilota. Els laterals han assumit més metres i han començat a saltar a línies superiors, encara que això desencaixés l'impecable defensa de cinc que s'havia vist durant tota la primera meitat.
André Gomes per la dreta i Jordi Alba i Neymar per l'esquerra han remogut la línia defensiva i han obert espais que el Barça ha sabut aprofitar per acabar de sentenciar la final i regalar-se minuts de celebració jugada.
Tot i els ensurts que anava tenint, l'Alabès ha seguit al partit. Ha continuat avançant línies de pressió i ha intentat incomodar la participació dels centrals, per mirar de guanyar metres i situar el bloc una mica més amunt. Semblava l'única opció de deixar de viure des de la rèplica.
Això, però, no ha fet més que aplanar encara més el camí a un Barça que hauria pogut ampliar l'avantatge. Ja era un Barça, però, que no volia fer sang al rival, que no volia desgastar-se. Potser amb el record amarg i recent de la lesió d'un company al cap.