La pissarra del Barça-Sampdòria del 92 (o tot el que va passar més enllà del gol de Koeman)
A través de Koeman i Guardiola, l'equip blaugrana monopolitza la pilota, busca homes lliures per progressar però pateix per desfer la resistència italiana: podria ser el resum de molts altres partits del Barça en els últims 25 anys
BarcelonaLa fuetada de Ronald Koeman. Sí. El Barça-Sampdòria de Wembley 92 serà tota la vida aquest llançament de falta, però la final europea va tenir molts més detalls que val la pena recuperar ara que se celebren 25 anys de la fita. Passar el partit per la pissarra tàctica ajuda a reforçar alguns dels trets característics del futbol de Johan Cruyff i, en conseqüència, del segell que ha marcat l'estil del Barça en les últimes dues dècades i mitja.
Per començar, perquè el guió de partit serveix per explicar pràcticament tots els partits del Barça des de llavors –i exageradament des de Cruyff–. El Barça s'apodera de la pilota, intenta progressar a partir de passades i busca, a través del desequilibri en l'últim sector del camp, desmuntar la defensa d'un rival que el persegueix o l'espera, i que basa tota la seva amenaça en el joc directe i els contraatacs després d'una errada blaugrana. Va ser l'esquema del Barça-Sampdòria del 20 de maig del 1992, però resumeix molts altres partits de la recent història blaugrana. Canvia Piqué per Koeman, Iniesta per Laudrup o Messi per Stòitxkov, i s'entenen partits actuals amb les problemàtiques del de fa 25 anys.
Sortida de pilota i posicionament
Amb Nando i Ferrer al costat, Koeman era el responsable de la primera passada quan el Barça iniciava el joc. Les seves primeres accions són llargues, minimitzant els riscos, i buscant sobretot la caiguda a banda dreta de Salinas. No era fàcil trobar companys lliures en zones interiors perquè la Sampdòria feia marcatge individual a tots els homes creatius i ofensius del Barça.
Com que tot eren duels individuals, tot estava bloquejat al mig del camp, malgrat l'aparent superioritat numèrica i posicional que tenia l'esquema blaugrana. A Laudrup li va costar ben bé set minuts entrar en joc; Bakero no va poder rebre còmodament en cap moment, vivia desaparegut en zones intermitges; Eusebio i Guardiola no trobaven gairebé mai el tercer home que volien per seguir combinant perquè tots els receptors tenien un defensa enganxat.
De fet, l'únic sector on el Barça podia trobar un company lliure era en la sortida de pilota. L'estructura de tres defenses contra dues puntes italianes, va permetre a Koeman activar el seu company a la dreta. Nando i Ferrer es van intercanviar el rol de dreta i esquerra per anar-se repartint l'esforç de pujar la banda cada set o deu minuts. I va ser el central dret qui va poder accelerar el joc de l'equip.
Trobar el desequilibri sense perdre el control
Era un punt de partida des del qual el Barça intentava consolidar el seu domini a camp rival. L'element desequilibrant, però, era sempre Stòixkov, que vivia a l'altre costat del camp, escorat a la banda esquerra. Però el búlgar mai va trobar situacions d'un contra un perquè la Sampdòria sempre hi trobava una ajuda defensiva.
De fet, per activar la peça més ofensiva del seu esquema, Cruyff va moure fitxes al descans i va enviar Laudrup lleugerament a la banda per reconnectar Stòixkov al carril central. Els primers minuts del segon temps van ser millors ofensivament gràcies a la profunditat dels seus desmarcatges en ruptura.
El risc, però, era que d'aquesta manera s'obria el partit. Fins i tot massa, permetent més d'un contracop que el conjunt italià va estar a punt d'aprofitar. Cada pèrdua de pilota blaugrana mal gestionada, habilitava una transició ràpida i directa de la Sampdòria. Com passa ara.
La intervenció de l'entrenador
El següent moviment de Cruyff va ser donar entrada a Goikoetxea per Salinas, per aprofitar el forat que la Sampdòria permetia per aquell sector.
Va ser l'única maniobra del tècnic holandès mentre va durar el 0-0. L'últim cartutx que es va gastar, tot i que també va escalfar Txiki Begiristain, va ser la substitució d'Alexanko per Guardiola per guardar l'1-0 que acabava de fer Koeman. La confiança en el xut de l'ex del PSV era tan alta que fins i tot Àngel Mur va aturar la primera intenció de canvi, que hauria implicat l'entrada al camp de Miquel Àngel Nadal.
No s'ha amagat mai que aquella final no va ser el millor partit del Dream Team. Però és, a nivell continental, el partit que el va coronar. I també és, vist amb perspectiva, un partit que, encara ara, explicaria molts dels partits del Barça. Vint-i-cinc anys més tard.