La pissarra del Barça-Juve

BarcelonaEls intangibles. La fe. Aquella sensació que es podia tornar a fer, perquè ja s’havia fet un cop abans. Però, al bàndol contrari, aquella convicció que a ells no els hi farien. Que, per no fer, ni tan sols els farien un sol gol. El Barça hi ha posat tot el desig de la nit del 6-1 i, fins i tot, una mica més de joc que aquell dia, però la Juve pràcticament ni ha trontollat i, ferma i sense concedir gairebé cap ocasió, ha resistit el 0-0 per plantar-se a semifinals. Els intangibles. El futbol.

Pel que fa al partit. Ho havia avisat Allegri: en la mesura del possible, la Juve volia imitar el partit de Torí. Res de tancar-se al darrere a creuar els dits perquè la resistència defensiva aguantés els 90 minuts.

L’equip italià ha buscat una pressió alta cada cop que Ter Stegen ha iniciat el joc. Dybala i Higuaín han saltat sobre els centrals i la resta de peces s’han activat amb la sortida de pilota dels blaugranes. Mandzukic i Cuadrado sobre els laterals i Khedira sobre Busquets.

Però el Barça ha resolt bé el problema, tot i que els minuts inicials, de nervis i tensió, no auguraven la dosi de calma i clarividència que acostuma a requerir la resolució d’aquesta situació.

Tampoc la Juve ha estirat el risc d’aguantar el bloc d’equip tan a dalt i, a la mínima, reculava per recuperar posicions defensives a camp propi. I, un cop allà i com havia fet a l’anada, ha intentat mantenir-se espès, amb basculacions intenses sobre la zona de pilota.

Al Barça li ha costat entendre que un bon ritme de circulació li permetria activar les peces allunyades i, per tant, desmuntar les ajudes defensives de la Juve. Però a partir del quart d’hora, el Barça ha trobat la dinàmica que volia. La del monòleg ofensiu. La de l’atacar i atacar que havia demanat Luis Enrique en la prèvia i que desitjava també Iniesta.

La part central del primer temps s’ha jugat gairebé íntegrament a l’últim terç de camp.

Allà, malgrat la dificultat de trobar espais entre la munió d’italians, el Barça ha sabut atacar amb seny. No era fàcil equilibrar les emocions en el context de partit que hi havia, tampoc si els intents no arribaven a intimidar Buffon. Xuts alts o desviats, o no-xuts, refusos dels centrals, una passada bloquejada. Tot anava morint abans d’acostar-se als tres pals.

Però el Barça ha insistit i ha trobat, sobretot, dues vies d’atac. La primera, la superioritat per banda esquerra, amb Iniesta activant constantment el dos contra un de Neymar i Alba contra Dani Alves.

L’altra, derivada d’aquesta amenaça per banda esquerra i de la presència profunda de Sergi Roberto i Rakitic (més posicional que participativa), eren les recepcions de Messi en zones interiors. La primera passada de Busquets o la visió d’Iniesta han tornat a ser els millors aliats per a l’argentí.

Però no hi hagut manera. Bones intencions, però poc concretades. La Juve aguantava, gairebé sense trontollar.

És més, anava dient-hi la seva a partir de transicions, aprofitant-se dels espais que havia de deixar un Barça abocat a la remuntada. Cuadrado ha sigut el més perillós al contraatac, gràcies a la feina fosca d’Higuaín, decisiu per guanyar temps en cada acció.

La Juve ha jugat les seves cartes a la perfecció. “Llegint bé el partit”, com havia alertat Allegri, amb fases d’intentar tenir la pilota, desacomplexament tàctic per evitar riscos i una interpretació del reglament portada al límit. Ha sabut allargar la frustració blaugrana, convertint-la en desesperació contra l’àrbitre i en impotència de cara a porteria. Sempre ha cregut que li arribaria el 0-1 que liquidaria l’eliminatòria.

Ni tan sols el recurs ràpid d’introduir Paco Alcácer per Rakitic per doblar la referència rematadora dins l’àrea ha resolt la incapacitat blaugrana de perforar la defensa italiana.

Tampoc l’operació Piqué-davanter de l’últim quart d’hora ha desencallat un Barça que ja ho apostava tot a les centrades a l’olla. En aquest context, Chiellini i Bonucci s’han expressat com els especialistes que són.

L’últim cartutx de Luis Enrique ha sigut fer entrar Mascherano per Sergi Roberto, un moviment que ha acostat Neymar a Messi a la banda dreta, mentre Jordi Alba s’apropiava de l’altre carril.

Res, tampoc ha funcionat i la Juve ha acabat gaudint del resultat amb mini-rondos que han sigut ovacionats pel sorollós públic visitant, mentre l'estadi s'anava buidant de blaugranes. Els que s'han quedat, però, han regalat a l'equip uns últims minuts de càntics, banderoles agitades i aplaudiments. Per acomiadar d'Europa un equip que ho ha intentat. Però que no ha pogut.