La plaça

Té una acústica que ja la voldrien molts teatres… Els del galliner ho sentirien tot com si fossin a primera fila. De nit, a l’estiu, amb les finestres obertes, se senten les converses com si la gent que pren la fresca estigués cridant per fer-se sentir en un local ple de gent, tot i que possiblement tot just xiuxiuen. Els veïns que donem a la plaça, però, ja ens hi hem acostumat, quin remei. Va ser tot un descans el silenci del confinament, trencat només pel cant de les merles o el xiscle de la gavines i, esclar, pels aplaudiments de les vuit. Nosaltres vàrem ser afortunats de tenir, després de l’inevitable Resistiré, un veí que toca el flabiol i el tamborí i que al llarg de gairebé tres mesos ens va oferir un repertori variadíssim amb dues, tres o algun dia especial fins i tot quatre cançons, algunes de les quals ballàvem a gust als balcons. Confiem que quan el tornem a sentir sigui a la plaça, a peu pla, i amb la possibilitat de veure’ns les cares de prop.

La plaça és un micromon. Hi ha un vell restaurant, històric i amb vidrieres de colors, que tot el que té d’encant ho té de mala sort amb els negocis que hi van rotant amb una constant regularitat. D’altres són més nous. Ara tenim dues pizzeries -bé, una i una altra just a tocar-, un japonès que dirigeix un argentí amb un gust especial, un bar modernet amb tapes -cau dels castellers del barri i molts altres veïns de tota la vida- i, veïnat, un altre especialitzat en croquetes l’esforçat amo del qual és tota una institució. I un d’acabat d’obrir que encara no he tastat. També hi ha un centre cívic -una arquitectura nova però maldestra en la qual destaca un rellotge que em tapen els arbres-, una perruqueria que fa de centre social de les veïnes d’una certa edat, una farmàcia, un súper pakistanès i un col·legi religiós concertat que havia estat un convent dels que varen cremar el 1909 i que té la façana més lletja i més mal cuidada de tota la plaça. Hi ha algunes cases antigues, maques, i d’altres de més modernes que sembla que a poc a poc es van arreglant i, sobretot, pintant amb colors una mica més vius. A una el confinament la va agafar amb la reforma a mig fer i el va haver de passar amb les bastides i la xarxa de protecció filtrant la llum. Feien patir els que hi vivien, no degué ser gens fàcil passar-lo engabiat d’aquesta manera.

Però el que defineix la plaça no és el sortidor que li dona nom sinó el pàrquing que té a sota. No molesta tant la rampa, d’una amplitud exagerada i situada ocupant tot un lateral, com les sortides de l’ascensor, ben al centre perquè la seva lletjor sigui visible des de tots els angles. Cap concessió. Tot aquest mobiliari urbà és d’un alumini asèptic i auster. Funcional, racional, sec. Amb aquest horror a les corbes o a res que pugui semblar ornamental o superflu dels tècnics formats a l’escola barcelonina. Potser que ho comencem a revisar, tot això. I no em refereixo a les coloraines amb què ara pinten els carrers de Barcelona i que gairebé fan mal als ulls. No, només es tracta de posar-hi una mica més de carinyo, de joc. De fer que el mobiliari urbà i l’urbanisme mateix sigui una mica més amable, amistós. Que ens alegri una mica la vista sense deixar de banda la funció. En fi, no sé si és demanar massa. La plaça és la gent que l’habita, sí, i la vida que s’hi fa. Són els arbres, cada cop més alts, i els bancs per seure. Els nens que juguen, els joves que s’estimen i els vells que s’hi passegen. Però un detall també fa una plaça, per a bé i per a mal. I ja fa temps que costa trobar arreu detalls urbans que embelleixin els racons.