Els veïns de dos pobles grecs fan guàrdia per impedir que hi entrin refugiats

Rodopoli (Grècia)Una desena d’adolescents fa guàrdia davant la porta d’un camp militar abandonat sota una pancarta que irònicament diu “Gràcies, però no els necessitem”. Som a Rodopoli, un poble de menys de 1.000 habitants de la prefectura de Serres (regió de Macedònia Central, al nord de Grècia). Dijous passat el govern grec, hores després de decretar la suspensió del dret de petició d’asil, informava que els immigrants i refugiats detinguts a la frontera greco-turca al riu Evros i els arribats per mar a l’illa de Lesbos serien transportats a aquesta base, on estarien en règim tancat fins que fossin deportats. Les últimes hores hi hagut un gir de guió i el govern, davant les protestes a Rodopoli, ha decidit enviar els immigrants a un altre camp militar però a la localitat de Vironya, situada a només 20 quilòmetres a l’est. Allà, però, també hi ha gent que protesta a l’entrada.

La nova destinació per als immigrants i refugiats és un altre camp militar a la falda de la serralada de Belasica (Belles en grec). Un mur natural d’uns 60 quilòmetres de longitud que s’aixeca imponent fins als 2.000 metres d’altura i que separa Grècia de Macedònia del Nord i Bulgària. Aquesta carena era part de la frontera sud del Teló d’Acer, que separava Iugoslàvia i la Bulgària comunistes de la Grècia capitalista. Una frontera militaritzada però que, un cop acabada la Guerra Freda, ha perdut la seva importància estratègica i les bases militars han estat progressivament tancades. Avui és una regió rural pobra, maltractada per la recent crisi econòmica i on el principal atractiu és el Parc Nacional de Kerkini: una impressionant ecoregió a la conca del riu Estrimó, amb una gran varietat d’ecosistemes, que rep el nom del llac als peus de Besalica, famós per la seva riquesa ornitològica.

Tot i que el canvi de destinació dels refugiats és oficial, els joves continuen fent guàrdia. Esperen la visita de Kiriakos Velopulos, líder del partit Solució Grega (Ellinikí Lisi), un partit d’extrema dreta ultranacionalista i xenòfob que va entrar al Parlament a les eleccions generals del juliol passat amb un 3,7% dels vots. Al costat de la base hi ha el camp de futbol del poble. És dissabte al matí i en Kostas, l’entrenador de l’equip de futbol local i director de l’institut públic, repinta les línies del camp perquè a la tarda hi ha partit. L’ajuda en Muhammed, un estudiant del seu institut que va arribar com a refugiat fa tres anys des de prop de Deir al-Zor (Síria). En Muhammed parla perfectament grec i s’ha integrat a la vida del poble. Coneix els nois que fan guàrdia al camp i diu que mai ha tingut cap problema amb ells. En Kostas està a favor d’acollir refugiats per raons humanitàries, però també per intentar fer reviure una regió en plena crisi demogràfica.

El camp militar és una successió de barracons abandonats, un hàbitat ideal per a una parella de mussols comuns que, esporuguits, aixequen el vol des d’una de les teulades, però absolutament insoluble per establir-hi centenars de persones. Els dos joves que ens acompanyen ens expliquen que el poble no pot tenir lathrometanastes (immigrant il·legal, en grec; la paraula prósfyges, que vol dir refugiat, no la pronuncien mai). Diuen que, tot i estar en règim tancat, s’escaparan i portaran problemes. Els preguntem si hi ha gent que pensi diferent. Ens diuen que segur que sí. En Kostas ens ho confirma i ens assegura que sobretot els que tenen negocis hi estaran a favor, però que no gosen dir-ne res públicament.

“Nosaltres decidim”

Finalment Velopulos no vindrà, ja ha fet el míting davant d’un hotel als afores de Rodopoli. La dona del propietari de l’hotel, una advocada amb més de 20 anys de carrera a Alemanya, és la líder local de Solució Grega i vol disputar l’alcaldia a Nova Democràcia, que actualment encapçala el govern local i també és el partit del primer ministre, Kiriakos Mitsotakis.

El camp de Vironya és a dos quilòmetres del poble i, a diferència de la desena d’adolescents que hi ha a Rodopoli, aquí hi ha més d’un centenar de persones, amb tendals per protegir-se de la pluja, taules, cadires i menjar. Tot presidit per una gran bandera grega i una pancarta on hi diu “Nosaltres decidim el que cal fer, no els estrangers”. Hi ha també una desena de policies vigilant la multitud des de la distància.

Els manifestants no ens deixen entrar al camp. Parlem amb un d’ells, davant la mirada atenta de dues dones que destaquen, com el nostre interlocutor, perquè van molt més ben vestides que la resta. Aquí tot sembla més vertical. En Vassilis té 29 anys i un bar a Santorini, i passa vuit mesos en aquesta illa de les Cíclades i els altres quatre a Vironya. Reprodueix fil per randa el discurs del govern legitimat per la Unió Europea: diu que Grècia és un país pobre, que els immigrants són peons d’una invasió, i que ells aquí estan defensant Europa. Hi afegeix, però, una dimensió essencialista quan es refereix a una suposada naturalesa cristiana d’Europa, amenaçada pels musulmans. Puntualitza també que sí, que segur que hi ha gent “normal”, però que també hi poden haver jihadistes o delinqüents comuns que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha tret de les presons. I assenyalant l’església ortodoxa que presideix el camp militar, ens diu que els seus avantpassats van morir aquí, en aquesta terra, defensant Grècia dels invasors búlgars, i que no vol que ara s’hi instal·lin immigrants.

Problemes globals que s’afegeixen a problemes locals, crisi econòmica, falta de futur i perjudicis tel·lúrics d’una població que transforma el seu ressentiment alienador en odi, tot alimentat per aquesta Europa fortalesa que ja no respecta ni el dret d’asil.