Pobres porcs
Directora de recerca del laboratori d'estudis del gènere del CNRS (França)S'ha parlat molt aquests darrers dies de la carta oberta que cent franceses van publicar al diari Le Monde per denunciar els “excessos” de la campanya contra l’assetjament sexual i la violència contra les dones, que allà es coneix sota el hashtag #BalanceTonPorc [Denuncia el teu porc]. La periodista francesa establerta a Londres Agnès Poirier l’ha comentat de manera aprovadora en aquest mateix diari, argumentant que al país veí hi ha una “harmonia entre els sexes que és particularment francesa”, que ara es veuria amenaçada per “un nou feminisme”, importat dels Estats Units, que “comporta odi als homes i a la sexualitat”. Les autoritats de les quals es reclama deutora l’autora són Catherine Deneuve i Simone de Beauvoir, tot citant el llibre d’aquesta última L’Amérique au jour le jour.
Anem a pams. En primer lloc, aquest llibre de Beauvoir es va publicar l’any 1947. Per molt que el pensament d’aquesta filòsofa feminista francesa es pugui considerar encara d’actualitat, el retrat que hi fa de la societat nord-americana de fa setanta anys no coincideix, forçosament, amb el que faria avui dia si encara fos viva. A més, no és estrany que algunes escriptores com Mary McCarthy reaccionessin malament enfront de la caricatura que Beauvoir hi ofereix de les dones “americanes”: després d’obrir-li generosament les portes de casa seva, no els va fer gaire gràcia el retrat pel broc gros que en va fer l’autora francesa (que a partir dels anys setanta va mantenir grans amistats amb feministes nord-americanes).
En segon lloc, cal tenir en compte que el recurs a l’excepcionalitat francesa, en tots els àmbits, respon sovint a la nostàlgia d’un passat colonial (encara present) i a una pèrdua de capitalitat cultural mal païda. Al·legar la “particularitat” cultural francesa aplicada a la qüestió del feminisme i la sexualitat ve de lluny; fa uns anys, va ressorgir al voltant de l’acusació de violació feta contra Dominique Strauss-Kahn. Hi va haver també “intel·lectuals” franceses que el van defensar, en nom de la sexualitat sense tabús i clamant contra el “puritanisme” nord-americà; la majoria van callar, però, quan es van revelar els detalls més sòrdids de l’afer. A més, ja se sap que no es pot parlar d’un feminisme francès o europeu oposat a un feminisme nord-americà: els feminismes són plurals des del començament de la seva història.
D’altra banda, aquesta defensa de la “galanteria” (un concepte que sembla avui dia una mica carrincló) i de la “seducció” pressuposa que només es produeixen entre homes i dones, i sempre en un sol sentit, dels primers cap a les segones, quan la realitat ens ensenya que la seducció és molt més subtil i complexa. Si consultem el diccionari, aquesta disimetria tradicional és patent: un home galant és aquell “que s’esforça a plaure a les dones” i una dona galant, aquella “que té intrigues amoroses”...
El problema principal, però, que comporta la carta signada per Deneuve i un conjunt heterogeni de dones (entre elles una exactriu porno que sosté que una dona “pot sentir plaer durant una violació”) i les aprovacions que ha suscitat (més aviat escasses: la reacció majoritària a França ha estat d’una certa incredulitat i de rebuig) és que, tot i afirmar el contrari, confonen la seducció i l’agressió. Crec que hi ha poques dones, i també pocs homes, que no facin una clara distinció entre les dues coses, i les persones que no les distingeixen segurament no ho fan de manera interessada. A gairebé ningú li agraden segons quins actes, gestos i mirades, al metro, en una consulta mèdica o al lloc de treball, i encara menys una relació sexual no consentida. Esclar que això no afecta només les dones, però si alguna cosa han revelat aquestes campanyes mundials és que el masclisme i la misogínia implícits en aquest tipus de conducta són transversals i afecten en algun grau la immensa majoria de les dones, sense distinció de cultura, edat o classe social. Sembla mentida que dones joves que han crescut en societats, com al nostre país, en què la llei protegeix la igualtat entre homes i dones, i l’educació l’encoratja, encara s’hi hagin d’enfrontar. Són inquietants les dades aportades per l’Hospital Clínic de Barcelona sobre l’augment de casos d’atenció a persones agredides sexualment (el 90% de les quals són dones, mentre que el 100% dels agressors són homes).
Que les dones denunciïn aquesta situació no les converteix en víctimes passives, ans al contrari. És veritat, però, que l’expressió “Denuncia el teu porc” fa un flac favor al moviment; en primer lloc, perquè balancer comporta en francès un matís violent que pot convertir l’acció en sospitosa o menyspreable; i també perquè els porcs són animals tan respectables com qualsevol altre, inclosos els animals humans.
