Pobrets, alegrets i líders
Sempre que es pregunta què és el primer que mires en algú, molts diuen les mans, com Raimon i les manicures diplomades. D'altres, els ulls, el somriure o la manera de caminar. Amb aquests últims hi coincideixo força, el caminar diu molt de nosaltres, sobretot quan entrem al bingo a mig matí. Encara que no és el caminar el primer que miro en un altre: el primer que li miro és la nòmina.
No per la tafaneria de saber què guanya cadascú, sinó perquè les nòmines ens proporcionen una informació molt estimable sobre la nostra societat. Totes, les de les empreses públiques i les privades, les dels alts directius i les dels empleats més modestos, sumant-hi les dietes, els plusos, els triennis. Sense descuidar-nos els guanys dels amos i els dividends dels accionistes. Ja és proverbial la pregunta que es feia Josep Pla: "I això, qui ho paga?". Al costat d'aquesta qüestió tan pertinent, jo els proposo aquesta altra: "I això, com es cobra?". Com són les nòmines dels cambrers, els cuiners i els dependents de locals comercials, cadenes, multinacionals que fan bons beneficis. Hem acceptat resignats o indiferents que els empleats de l'hostaleria i el comerç tinguin un tracte de semiesclavatge, situació que també es dóna en molts altres sectors. Com el de les ràdios privades.
A El suplement de Catalunya Ràdio, que ha fet unes audiències magnífiques i per tant els felicitem i els untem el cos amb oli de lli (que no pateixin, és una metàfora), Empar Moliner suggeria que retallessin els sous de les estrelles i els directius. Alhora, dic jo posseït per l'esperit de Jaume Barberà, quan s'obtenen grans èxits arriba el moment d'apujar els sous. Fa estrany ser la ràdio líder, com repeteixen a cada moment els que tenen aquesta sort i mèrit, i continuar amb els sous baixos de sempre. Per coses com aquesta el capitalisme és tan distret.
