La política algorítmica

Un dels principals problemes del debat polític actual no és tant la polarització com el cinisme descarnat al servei de la dictadura “del relat”. A través de la permanent repetició de mantres, ja no només no s’interpel·la el contrincant -desvirtuant així el debat-, sinó que també s’expulsen les realitats polítiques que no hi encaixen, invisibilitzant-les o negant-ne la legitimitat. Si a això hi sumem un periodisme que es converteix en corretja de transmissió acrítica a punt per donar pàtina de grandesa a allò que en el millor dels casos és banal i, en el pitjor, esfereïdorament sòrdid (l’exhumació de Franco), obtenim un xou mediàtic que mai no para i que arracona la reflexió asfixiant-la en la hipèrbole permanent.

Hi ha un factor estretament lligat a tot això. És la demoscòpia, el far que guia el dia a dia de l’acció política a tots els nivells, tant en el govern com en l’oposició. Cada enquesta publicada sovint és l’avantsala d’un gir en el relat. Els polítics són presoners d’aquests girs de guió que els fan esdevenir actors inversemblants: en qüestió de mesos passen de dedicar una ventallada de 21 insults al president del govern en funcions i d’acusar-lo de les plagues d’Egipte, a investir-lo president. Darrere d’aquest cinisme esperpèntic i embolcallat en números demoscòpics, hi ha una ambició de poder de la qual es deriva una cosa més inquietant: pervertir la representativitat democràtica per acumular poder en poques mans, tot i viure en un present polític més plural que fa 10 anys. Vegem-ho.

El boom demoscòpic actual s’alimenta d’una premissa, molt lligada a les bases teòriques del big data, que proclama que la societat pot ser entesa com un gran organisme viu en què tot, com passa a les ciències pures, pot ser quantificat i entès, amb un alt grau de previsibilitat, a partir de relacions causals gairebé traduïbles a algoritmes. Així que la política pot convertir-se en l’art de llegir dades cada cop més sofisticades i formular els algoritmes adequats amb l’objectiu ja no només d’atraure vots, sinó de preveure i incidir específicament en allò que pot modificar l’opinió dels ciutadans. Una política de laboratori feta per analistes i gurus de la comunicació (professionals que no representen a ningú) lluny del carrer, i que redueix la defensa activa de principis ideològics a un instrument merament retòric, i els ciutadans, a entitats passives i volubles. El boom de la quantificació intenta cavalcar un moment polític volàtil i imprevisible en societats cada cop més desiguals i políticament més fragmentades en què les ensulsiades demoscòpiques són una constant. És aquí, en aquesta lluita entre la quantificació/predicció i la creixent complexitat social, on hem d’emmarcar aquesta teatralització política esbombada des dels mitjans. El xou aspira a conduir el debat cap a una espiral simplificadora a partir de la visceralitat i la teatralització pornogràfica per conduir la política cap a un terreny simple, definit per variables clares i duradores, que afavoreixin la construcció d’un camp de joc polític amb uns contorns delimitats.

En aquest context, no és sorprenent que la comunicació política es plantegi des d’una cosmovisió dualista (jo o el caos, constitucionalistes/anticonstitucionalistes, colpistes, etc.), que encaixa molt bé en la immediatesa regnant en els mitjans de comunicació. El dualisme en la política és més vell que l’anar a peu, però avui el que era propi d’un context de campanya electoral, d’esgrima parlamentària o de denúncia social (llavors titllada pels opinadors benpensants de populista ), determina la columna vertebral de tot discurs, programa i acció de govern dels grans partits. Un plantejament utilitzat no només per mobilitzar votants, sinó per negar la naturalesa política, a través de la demonització o la invisibilització, de tots aquells problemes i rivals polítics que no s’ajusten a les variables del marc polític que busquen construir. Es renuncia a uns quants vots per tenir un target electoral més quantificable i previsible. Una societat més algorítmica per fer realitat el retorn del bipartidisme, la quinta essència de la previsibilitat.

Amb aquest rerefons, Pedro Sánchez va decidir anar a altra vegada a eleccions implorant -tot i representar menys del 29% dels votants- el vot per obtenir una majoria clara per governar en solitari. El president no ha volgut representar ni governar una societat complexa, sinó forçar-la a la simplificació en nom de “la responsabilitat” i de “la governabilitat”. Dos eufemismes que signifiquen corregir la voluntat de la ciutadania i reprogramar-la com si fos una gran xarxa d’algoritmes per acumular més poder. I, mentrestant, l'extrema dreta desbocada.