Polítiques per al canvi climàtic

El canvi climàtic és una realitat. Ho constatem cada dia. Fa un temps que alguns creien que les advertències dels aspectes nocius de la contaminació eren prediccions alarmistes fetes per alguns ecologistes. Però ara, cada vegada més, hi ha governs implicats a preservar el medi ambient, que apliquen polítiques per disminuir les emissions de gasos amb efecte hivernacle.

Una fita important va ser l’Acord de París del 14 de desembre del 2015, en què 195 països van acordar combatre el canvi climàtic i impulsar mesures i inversions per a un futur baix en emissions de carboni i mantenir l’escalfament global del planeta per sota dels 2 °C.

En la lluita contra el canvi climàtic es requereix una combinació de polítiques públiques que fomentin la inversió en R+D mediambiental, regulació i fiscalitat verda. Molts acadèmics i estudis avalen l’efectivitat d’aquests instruments.

Un estudi recent dels professors Maria Teresa Costa i José García-Quevedo, de l’Institut d’Economia de Barcelona, demostra que les subvencions públiques afavoreixen la despesa privada en R+D destinada a objectius mediambientals. Així, un 3,2% de la inversió privada en R+D de la indústria espanyola es destina a aquestes finalitats. És el que es coneix com a innovació mediambiental, innovació verda o ecoinnovació. A més, tot i que Espanya està lluny de les xifres de la UE en inversió en innovació, en ecoinnovació està només lleugerament per sota de la mitjana europea.

Pel que fa a la fiscalitat mediambiental, cal tenir en compte que l’evidència empírica constata que la fiscalitat verda s’ha mostrat eficient per assolir reduccions importants de les emissions sense perjudicar greument les variables macroeconòmiques i sense ocasionar efectes regressius des d’un punt de vista redistributiu, tal com es deia fa uns anys.

Ara bé, dins de la Unió Europea, Espanya és un dels països on els impostos mediambientals tenen menys importància. El 2014 van representar l’1,85% del PIB, mentre que la mitjana europea es va situar al 2,5%.

Els ingressos de la fiscalitat mediambiental provenen bàsicament de la imposició sobre els carburants d’automoció i de l’energia elèctrica. Així doncs, les famílies són les que suporten majoritàriament la fiscalitat verda a Espanya. Les comunitats autònomes han implementat alguns impostos verds, però la recaptació és molt residual.

Els professors Alberto Gago, Xavier Labandeira i Xiral López-Otero, de la Universitat de Vigo, en un estudi denominat Las nuevas reformas verdes, afirmen que l’evidència empírica recent demostra que els impostos ambientals a Espanya tindrien grans possibilitats i podrien proporcionar increments recaptatoris importants (entre 1.600 i 32.000 milions d’euros), reduccions de les emissions de CO 2 fins al 2,5% i impactes sobre el PIB i l’ocupació, encara que reduïts. Aquests ingressos es podrien destinar a diferents objectius, com ara a la consolidació fiscal, a polítiques energètiques i climàtiques, a la innovació i a polítiques per fomentar el creixement econòmic.

El govern espanyol sempre ha estat reticent a aplicar una reforma fiscal verda, i si ho ha fet ha sigut de manera tangencial amb finalitats recaptatòries. Segons el professor Labanderia, una mostra d’aquest comportament és que la imposició sobre carburants d’automoció, una de les més importants en aquesta tributació i amb un nivell per sota de la d’altres països, és pràcticament l’única figura fiscal que no s’ha tocat durant els últims set anys. Per exemple, un pas important seria eliminar el tracte fiscal favorable que rep el dièsel, un dels principals causants de la contaminació de les nostres ciutats.

De tota manera, la fiscalitat verda no ha aconseguit encara tenir un lloc rellevant en les reformes fiscals, malgrat l’evidència empírica favorable, comptar amb el suport dels organismes internacionals i no ser només una experiència europea sinó estesa a altres països. Les dificultats deriven de restriccions institucionals en tots els països, ja que la introducció d’aquest tipus de fiscalitat comporta tocar l’ statu quo fiscal i pot generar costos polítics i administratius.

Segons Gago, Labandeira i López-Otero la conclusió és que, malgrat els múltiples beneficis associats als impostos ambientals i les reformes fiscals verdes (capacitat recaptatòria, senzillesa administrativa, ampli suport internacional i efectes econòmics limitats i menys perjudicials que altres alternatives), caldrà superar els obstacles institucionals existents per aconseguir que aquests instruments tinguin un paper destacat en els pròxims anys.