Polítiques sense perspectiva?

Un estudi de la Taula del Tercer Sector Social demostra que la pobresa s’acarnissa amb les dones.
i Sira Vilardell
10/08/2020
3 min

Fa anys que parlem de la necessitat de dotar de perspectives diverses les polítiques públiques per poder donar resposta real a les necessitats que es plantegen. Això, pel que fa a les polítiques socials, és un enfocament del tot necessari. La perspectiva de la diversitat es fa imprescindible per enfocar una realitat complexa, i més en l’actual context de crisi sanitària, econòmica i social. La perspectiva de gènere és, també en aquest context, una demanda mai prou atesa que, amb els treballs d’atenció i cura al centre de la pandèmia, esdevé vital i insubstituïble.

Fer polítiques sense tenir una perspectiva de gènere que tingui en compte la majoria social, però també aquesta mirada diversa i intersectorial que se’n desprèn, és fer polítiques sense perspectiva. Les polítiques pal·liatives en l’àmbit social han estat un recurs de totes les administracions que s’han mostrat del tot fútils. Anar posant pegats insuficients per donar resposta a situacions molt diverses i sovint complexes l'únic que fa és empitjorar la situació i augmentar les necessitats.

En aquesta crisi les dones som al centre de la solució i, en canvi, se’ns ha invisibilitzat en la resposta institucional. Les propostes generalistes no són resposta per a tothom, la pretesa universalitat d’algunes polítiques es basteix basant-se en el perfil universal patriarcal que mai ha deixat de ser el referent: home, adult, blanc, heterosexual i propietari. Les polítiques socials com a resposta per erradicar la pobresa i pensades en aquest sentit no fan més que excloure, cada cop més, les persones més pobres, ja prou arraconades i estigmatitzades.

És cert que en els darrers 20 anys s’ha avançat en polítiques de gènere a Catalunya –tant a nivell local com en el marc de l’exercici de l’actual autonomia– i, de fet, l’Estatut del 2006 va marcar un reconeixement i un pas endavant important. Tenim un marc legislatiu i unes polítiques que apunten clarament cap a la igualtat de gènere, però cal aplicar-les realment i desenvolupar instruments que les facin possibles.

El que era un incipient estat del benestar –del tot escapçat a partir de les retallades del 2012 i les que han seguit– i el sistema de protecció social no han aprofundit en l’anàlisi de les desigualtats existents des de la diversitat i, de forma molt evident, del gènere. Això ha donat peu a polítiques que es basen en l’esfera productiva i deixen al marge el reconeixement del que es desenvolupa a l’entorn de l’economia de les cures i reproductiva. No és una teoria: ho podem comprovar clarament en la despesa pública i el seu repartiment en la implementació de les polítiques.

Som davant una crisi sense precedents, el PIB cau un 22% i el creixement econòmic, amb l’actual model, no té perspectives positives ni se n’augura una recuperació ràpida. La regressió de l’estat del benestar és greu i l’ascensor social va deixar de funcionar fa anys. Amb un futur tan inestable i aquesta nova crisi econòmica i social a sobre, ens cal una anàlisi profunda de les bretxes de gènere i de com afecten clarament les desigualtats.

Partim d’una base clarament desigual: la desigualtat salarial, el pes del treball familiar i de cures, la precarietat contractual –que afecta no només el salari sinó també les condicions de treball– o l’augment de la pobresa en les dones –especialment les monoparentals i amb càrregues familiars–. Són només alguns exemples del que té lloc en la nostra societat quan falta una mirada a llarg termini que tingui en compte la base d’aquestes desigualtats i no només les seves conseqüències. I és que cal tenir en compte, a l’hora de promoure les polítiques públiques, transformacions socials com l’envelliment de la població, la diversitat en la tipologia de famílies o els canvis que ha suposat la incorporació de les dones a un mercat de treball que comporta unes noves necessitats socials però segueix sent desigual. Si seguim amb polítiques que no prenen aquests fets en consideració, els índexs de pobresa i desigualtat que impacten sobre les dones seguiran creixent.

Una crisi social com la que estem tenint, i que ens acompanyarà durant anys, requereix incorporar una mirada de gènere clara a les polítiques públiques, a totes. Desenvolupar polítiques pal·liatives que actuïn sobre els efectes de les desigualtats i no sobre les causes comporta més desigualtat. No es pot parlar de polítiques amb perspectiva de genere si no van encaminades a un canvi econòmic, social i cultural que transformi l’actual sistema patriarcal i el paradigma dels valors.

stats