Posem cara a les xifres de la pobresa infantil

BarcelonaDiuen que l'autèntica pàtria és la infantesa. El que hem sigut de petits sempre retorna. Haver tingut una infància feliç ajuda a desenvolupar plenament la vida adulta. Els adults que som devem molt als nens i nenes que vam ser, encara que no en siguem del tot conscients. Per això són importants els drets dels infants: senzillament són una eina per fer possible que les persones cresquem harmònicament, que tinguem garantides des del primer moment les nostres necessitats bàsiques (alimentació, llar, educació). Com bé sabem, això no passa arreu. Els informes parlen que al món hi ha 385 milions de nens que viuen en la pobresa extrema. A Catalunya mateix, un 28,5% dels nens i nenes estan per sota el llindar de la pobresa, segons l’Idescat. Si posem cara a aquestes xifres, ens adonarem del drama immens que representen. Si pensem en nens i nenes que coneixem, ens costarà encara més assimilar què vol dir tanta pobresa, tantes infàncies precàries. Els drets dels infants no poden ser mera retòrica per calmar la mala consciències dels governs.

Hi ha, doncs, molta feina bàsica per fer, aquí i arreu. Feina urgent. I una manera de visualitzar aquestes mancances que afecten els infants és donant-los veu directament. Aquest és també un dret important, un dret que sovint menystenim i oblidem. El dret a ser escoltats. Els infants acostumen a dir el que pensen, sense gaires filtres. La seva veritat, a vegades ingènua, a vegades crua, i sempre sincera i directa, ens pot ajudar als adults a fer un món més habitable. Per això un cop a l'any, coincidint amb el Dia Internacional dels Drets de la Infància (el 20 de novembre), fem simbòlicament un diari tot dibuixat per nois i noies, en el qual també els donem veu i protagonisme. És una manera de fer notar que a l'ARA ens preocupen especialment els més petits. El suplement 'Criatures', dedicat a la comunitat educativa, n'és una mostra setmanal. Però n'hi ha d'altres. Últimament, per exemple, estem fent un exhaustiu seguiment informatiu de la complicada realitat dels 'menes', els menors no acompanyats que arriben a casa nostra per tenir una oportunitat, i que no sempre són ben atesos ni compresos. Sovint se'ls estigmatitza.

L'any que ve hi haurà eleccions municipals, i estaria bé que no es fes demagògia amb els 'menes', per exemple. Estaria bé, també, que la infància fos un argument central. Votaran els majors d'edat, esclar. Però tant els votants com els futurs alcaldes i alcaldesses farien bé de tenir en compte les necessitats dels infants, adolescents i joves menors d'edat: de tots els que no poden votar. No només perquè també tenen drets, sinó també perquè si els escoltem, si de debò prenem en consideració les seves opinions, desitjos i neguits, si els fem participar d'alguna manera en el debat públic, estarem contribuint a convertir-los en futurs ciutadans crítics i compromesos. Ja se sap que una democràcia, més enllà del vot, necessita de la participació responsable de tothom, i això no s'aconsegueix per art de màgia, sinó que es treballa en el dia a dia, i en totes les edats.